Estrelles: Lewandowski (des d’agost 2022), Ter Stegen
El millor partit: Les victòries del Barça de Xavi sobre el Real Madrid: 0-4 en Lliga (amb gols d’Aubameyang, dos, Araújo i Ferran Torres el 20 de març de 2022) i 3-1 en Supercopa (Riad, 15 de gener de 2023) en un gran partit de Gavi, marca un gol i n’assisteix dos a Lewandowski i Pedri.
Una final:
El gol més recordat:
Una proesa estadística: Ter Stegen només rep 9 gols en els primers 30 partits, amb intervencions decisives per guanyar la lliga 2022-23. Lamine Yamal és el golejador més jove de la història de la Lliga (marca a Granada amb 16 anys i 87 dies, 2023) i de la Supercopa (contra Osasuna, 2024), el més jove en jugar un Clásico, també el més jove jugador del Barça en partit de Lliga (15 anys i 290 dies) i de competició europea, i el més jove golejador del Barça en Copa. Dani Alves és el golejador de més edat en tota la història del Barça (38 anys i 276 dies) i el jugador del Barça de més edat en Lliga (39 anys i 16 dies) i
Positiu: la Lliga guanyada amb una defensa imbatible i la fornada de jugadors molt joves: Ansu Fati (debuta als 16 el 2019), Abde, Gavi, Balde, Yamine Lamal (als 15), Guiu, Cubarsí (als 16) i fitxages adolescents de Ronald Araújo, Pedri, Fermín i Vítor Roque.
Negatiu: El terrible llegat econòmic de Bartomeu i el rigor excessiu de la LFP porten al trist comiat de Messi (agost 2021), sense que el Barça recuperi l’estil ni els èxits (especialment, dues eliminacions en la lligueta de Champions). Més tard, l’enorme pol·lèmica derivada del cas Negreira (març 2023), per fets produïts entre 2003 i 2018.
Una lesió: Futbolistes tan jovenets no estan preparats per un esforç tan important i pateixen greus lesions: el menisc d’Ansu Fati es trenca el novembre de 2020, una mala operació farà que no torni a jugar amb regularitat fins maig de 2022. Pedri, després de 13 mesos sense parar es lesiona el tendó de la corva el setembre de 2021 (fins desembre) i recau tres cops durant 2023. Gavi es trenca el lligament creuat el novembre de 2023 i perd el que queda de temporada. Ansu Fati 2019-2023 , Gavi2021-… i Pedri2020-…
Marc-André ter Stegen 2014-… obté brillantment el Zamora 2022-23.
El Barça de Xavi guanya la Lliga i la Supercopa (2022-23)
Robert Lewandowski 2022-… guanya el Pitxitxi el 2022-23
Ter Stegen; Koundé, Araújo, Christensen, João Cancelo; F. de Jong, Gündoğan, Pedri (Oriol Romeu); Lamine Yamal (Ferran Torres [11]), Lewandowski [20], João Félix [10] (Raphinha [9]). Gavi i Balde són titulars fins que es lesionen el novembre de 2023 i gener de 2024, respectivament.El porter és Iñaki Peña de novembre a febrer, per lesió de MATS. Cubarsí és titular des del seu debut amb 17 anys, el gener de 2024
Ter Stegen; Koundé, Araújo (Èric García), Christensen, Balde (Jordi Alba); Busquets, F. de Jong, Pedri, Gavi; Lewandowski [33], Raphinha [10] (Ferran Torres). Dembélé [8] és titular fins que es lesiona a finals de gener de 2023. Sergi Roberto és titular de febrer a abril També [10] gols d’Ansu Fati.
Ter Stegen; Dest (Mingueza), Piqué (Èric García), Araújo, Jordi Alba; Busquets, F. de Jong, Gavi (Nico), Pedri; Dembélé, Memphis [13]. Des del seu fitxatge el gener de 2022 són titulars Alves, Aubameyang [13] i Ferran Torres. També és titular Pedri de gener a abril.
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, ChL:Champions L., EuL:Europa L.
Messi sosté un Barça sense recursos (2017 – 2021)
Entrenador: Ernesto Valverde
El president Bartomeu presenta Koeman com a entrenador
Campió de Lliga 2017-18 i 2018-19, de Copa del Rei 2018 i 2021, de Supercopa 2018 i de Supercopa de Catalunya 2018.
Sots-campió de Lliga 2019-20, de Copa del Rei 2019 i de Supercopa 2017 i 2020-21.
Presidents: Josep Maria Bartomeu (fins octubre 2020), Carles Tusquets (fins març 2021), Joan Laporta (des de març 2021)
Entrenador: Ernesto Valverde (juliol 2017-gener 2020), Quique Setién (gener-agost 2020), Ronald Koeman (des de setembre 2020)
Capitans: Andrés Iniesta (2017-2018), Leo Messi (2018-2021)
Estrelles: Messi, Luis Suárez, Griezmann
El millor partit: Golejada 5-1 al Real Madrid amb hat trick de Luis Suárez (també marquen Coutinho i Arturo Vidal), el dia que no va jugar Messi (28 d’octubre de 2018). L’uruguaià també fa dos gols i en provoca un en pròpia porta en la victòria 0-3 al Bernabéu en Copa (27 de febrer de 2019)
Una final: El contundent 5-0 al Sevilla (Madrid, 21 d’abril de 2018) amb gols de Messi, dos, Suárez, Iniesta i Coutinho dona al Barça el doblet i el quart títol consecutiu de Copa del Rei. També el 4-0 a l’Athletic de Bilbao (Sevilla, 17 d’abril de 2021) que dona al Barça de Koeman el títol de Copa en l’última final de Messi, que fa dos gols després dels de Griezmann i Frenkie de Jong
Una proesa estadística: Una sola derrota (i invicte els primers 36 partits, guanya 18 dels 21 primers) en la Lliga 2017-18. Ansu Fati, amb 17 anys i 40 dies, és el golejador més jove de la història de la Champions amb el gol que fa a camp de l’Inter de Milà (desembre 2019)
El gol més recordat: Gol de Messi 89′ de falta contra el Liverpool (1 de maig de 2019) que posa el Barça a un pas de la final de Champions (no hi arribarà); aquell dia Messi fa dos gols al Camp Nou, com també va fer dos al PSV, dos al Lyon i dos al Manchester United (3-0, abril de 2019)
Positiu: Campió de dues lligues amb gran avantatge sobre el segon i el doblet de 2018, sempre amb Messi com a jugador resolutiu. Quan deixa el Barça l’agost de 2021 ja ha guanyat 6 cops el Ballon d’Ori encara hi afegirà el d’aquell any (a cavall de Barça i PSG)
Negatiu: Dramàtiques derrotes que porten a l’eliminació a Champions, el 3-0 a Roma (QF 2018), el 4-0 a Liverpool (SF 2019), 1-4 contra el Paris St.Germain (vuitens 2021) i, sobre tot, l’humiliant 8-2 contra el Bayern de Munic (Lisboa, QF, 14 d’agost de 2020)
Una lesió: Amb els diners que rep per la inesperada sortida de Neymar (agost de 2017), el Barça aposta pel ràpid i anàrquic extrem francès Ousmane Dembélé, que romandrà al club 6 temporades atapeïdes de lesions. N’hi haurà a la cuixa esquerra (setembre-desembre 2017, febrer-agost 2020, novembre-febrer 2020, gener-abril 2023), isquios (maig-juny 2019 i desembre 2020) o al genoll (juny-novembre 2021); es perd 141 partits i en juga 185.
L’holandès Frenki de Jong 2019-…
El Barça de Valverde, campió de Lliga 2017-18 amb una sola derrota i campió de Copa
Els francesos Ousmane Dembélé 2017-2023 i Antoine Griezmann 2019-2021
Ter Stegen; Dest (Araújo), Mingueza (Piqué), Lenglet, Jordi Alba; Busquets, de Jong, Pedri; Dembélé [11](Braithwaite), Griezmann [19], Messi [38]. Ansu Fati i Sergi Roberto són titulars fins que es lesionen al novembre.
Ter Stegen; Sergi Roberto (Semedo), Piqué, Lenglet, Jordi Alba; Busquets, Arturo Vidal [8] (Rakitić), F. de Jong (Arthur); Messi [33], Luis Suárez [21], Griezmann [15]. També [8] gols d’Ansu Fati.
Ter Stegen; Sergi Roberto (Semedo), Piqué, Lenglet, Jordi Alba; Busquets, Arturo Vidal (Arthur), Rakitić, Coutinho [11] (Dembélé [14]); Messi [51], Luis Suárez [24]. A la Copa el porter és Cillessen.Umtiti és titular fins octubre.
Ter Stegen; Sergi Roberto (Semedo), Piqué, Umtiti (Vermaelen), Jordi Alba; Busquets, Paulinho [9] (Dembélé), Rakitić, Iniesta; Messi [45], Luis Suárez [32]. Des del seu fitxatge al gener, sempre és titular Coutinho [9]. A la Copa el porter és Cillessen.
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, ChL:Champions L.
Jordi Alba2012-2023
El millor jugador del món Leo Messi2004-2021 guanya vuit Pitxitxis (cinc consecutius) i s’acomiada del Barça amb 34 títols i 672 gols.
Sergio Busquets 2008-2023
La M.S.N. (Messi, Suárez, Neymar) (2013 – 2017)
Luis Enrique felicitant Ivan Rakitić 2014-2020
Entrenador: Luis Enrique
Messi amb el Tata Martino
Campió de Lliga 2014-15 i 2015-16, de Copa del Rei 2015, 2016 i 2017, de Supercopa 2013 i 2016, de Champions League 2014-15, de European Supercup 2015, del Mundial de Clubs 2015 i de la Supercopa de Catalunya 2014-15 .
Sots-campió de Lliga 2013-14 i 2016-17, de Copa del Rei 2014 i de Supercopa 2015.
President: Sandro Rosell (fins de gener de 2014), Josep Maria Bartomeu
Entrenador: Gerardo Tata Martino (juliol 2013-maig 2014), Luis Enrique (juliol 2014 – juny 2017)
Estrelles: Messi, Neymar, Luis Suárez (des d’octubre 2014)
El millor partit: La més gran remontada de la història de la Copa d’Europa: 6-1 al Paris St Germain (que venia amb avantatge 4-0) amb hat trick de Neymar, també marquen Luis Suárez i Messi i i l’últim gol de Sergi Roberto 93′ (8 de març de 2017)
Una final: Un extraordinari partit contra la Juventus (Berlín, 6 de juny de 2015) amb un 3-1 obra de Rakitić, Luis Suárez i Neymar per guanyar la cinquena Copa d’Europa, primera amb Luis Enrique d’entrenador i tercera amb el lideratge de Messi, eliminant a tots els campions de Lliga: Man City, PSG i Bayern.
Una proesa estadística: El Barça juga 6 finals consecutives de Copa del Rei (2014 a 2019) i és campió quatre anys seguits contra Athletic amb el famós gol de Messi (2015), D.Alavés (2017) i Sevilla (en la pròrroga el 2016 i golejant el 2018).
El gol més recordat: Semifinal de Champions al Camp Nou (6 de maig de 2015), el Bayern ha resistit 77′ fins que Messi va marcar, i tres minuts després Leo entra a l’àrea, deixa Boateng assegut a terra i supera Neuer per alt; encara arribarà el tercer gol, obra de Neymar.
Positiu: La millor davantera del món, la M.S.N.; entre Messi, Suárez i Neymar marquen 363 gols en tres temporades (els seus grans rivals, la B.B.C., només en fan 268). Entre els partits que els immortalitzen, la final del Mundial contra River Plate (Yokohama, 20 de desembre d e2015)
Negatiu: Només una Champions pel que era el millor equipo del món, eliminat dos cops per l’Atlético Madrid en no ser capaços de marcar en el Vicente Calderón (2014 i 2016) i un per la Juventus (amb un contundent 3-0)
Una lesió: La temporada 2013-14 és un cúmul de desgràcies, des de la renúncia de Tito Vilanova per malaltia (juliol), la lesió de Messi (de novembre a gener), les dues lesions de Neymar (gener i abril) o tres lesions de Jordi Alba a la cuixa, i acaba amb el gol anul·lat a de Messi contra l’Atlético Madrid (1-1 el 15 de maig de 2014) que hagués fet campió de Lliga a un Barça irregular que deixava grans records com el hat trick de Messi a camp del Real Madrid (3-4)
Luis Suárez 2014-2020, Pitxitxi i màxim golejador d’Europa 2015-16
El Barça de Luis Enrique guanya cinc títols l’any 2015
Ter Stegen; Sergi Roberto, Piqué, Umtiti (Mascherano), Jordi Alba (Digne); Busquets, Rakitić [8], André Gomes (Iniesta); Messi [54], Luis Suárez [36], Neymar [20]. També [13] d’Arda Turan i [8] d’Alcácer. En la Copa el porter és Cillessen
Claudio Bravo (Ter Stegen); Alves (Sergi Roberto), Piqué (Mathieu), Mascherano, Jordi Alba; Busquets, Rakitić [9], Iniesta; Messi [41], Luis Suárez [59], Neymar [31]. També [8] gols de Munir.Arda Turan és titular de gener a març
Claudio Bravo; Alves, Piqué, Mascherano (Mathieu), Jordi Alba; Busquets, Rakitić [8] (Xavi), Iniesta (Pedro [11]); Messi [58], Luis Suárez [25], Neymar [39]. A més, Ter Stegen juga tota la Champions i la Copa del Rei.
Valdés; Alves (Bartra), Piqué, Mascherano, Adriano; Busquets, Cesc Fàbregas [13] (Xavi), Iniesta; Messi [41], Alexis Sánchez [21], Pedro [19] (Neymar [15]). En la Copa el porter és Pinto. Jordi Alba és titular de desembre a abril.
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, ChL:Champions L., EuS:European Supercup, M:Mundial
Neymar Jr. 2013-2017
El gol que campió a l’Atlético Madrid al Camp Nou (2014); l’anul·lació d’un gol de Messi evita que ho sigui el Barça de Tata Martino.
El porter xilè Claudio Bravo 2014-2016 (guanyador d’un Zamora) i l’argentí Javier Mascherano 2010-2018
Guardiola i el millor equip de la Història(2008 – 2013)
Pep Guardiola i Tito Vilanova
Entrenador: Guardiola
Leo Messi el dia que marca quatre gols a l’Arsenal (2010)
Sandro Rosell anuncia que Éric Abidal2007-2013 és baixa per un tumor al fetge (març 2011)
Campió de Lliga 2008-09, 2009-10, 2010-11 i 2012-13, de Copa del Rei 2009 i 2012, de Supercopa 2009, 2010 i 2011, de Champions League 2008-09 i 2010-11, d’European Supercup 2009 i 2011, del Mundial de Clubs 2009 i 2011 i de Copa Catalunya 2013.
Sots-campió de Lliga 2011-12, de Copa del Rei 2011 i de Supercopa 2012.
Presidents: Joan Laporta (fins juny 2010); Sandro Rosell (des de juliol 2010)
Entrenador: Pep Guardiola (juliol 2008 – juny 2012), Tito Vilanova (juny 2012 - juliol 2013)
Capità: Carles Puyol
Estrelles: Messi, Xavi, Iniesta (seran el podi del Ballon d’Or de 2010)
El millor partit: Sensacional golejada (2-6) en el Bernabéu a un Real Madrid que era a punt d’atrapar el Barça a la Lliga (2 de maig de 2009); marcaran Henry, dos, Messi, dos, Puyol i Piqué; la clau va ser la decisió de Guardiola de fer jugar Messi com a fals nou
Una final: Dues finals de Champions guanyades al mateix rival, el Manchester United; 2-0 amb gols d’Eto’o i Messi (Roma, 27 de maig de 2009) i 3-1 amb gols de Pedro, Messi i David Villa (Londres, 28 de maig de 2011)
Una proesa estadística: Messi bat tots els rècords golejadors, amb 50 gols en la Lliga 2011-12, o cinc gols al Leverkusen en Champions, i el Barça de Tito Vilanova iguala el rècord de 100 punts a la Lliga 2012-13. El Barcelona passa a ser l’equip amb més títols de Copa gràcies a les dues finals guanyades a l’Athletic de Bilbao (2009 i 2012)
El gol més recordat: Gol d’Iniesta 93′ a camp del Chelsea (1-1) per classificar al Barça per la final de la Champions (6 de maig de 2009)
Positiu: L’estil de joc del Barça és lloat i admirat arreu del món, amb jugadors sortits de La Masia. Tot i així, es veuen qüestionats fins la reivindicació de Guardiola en la sala de premsa del Bernabéu i la victòria 0-2 del Barça amb el gol de Messi marxant de quatre defenses del Madrid (semfiinals de Champions, maig de 2011). Seran també la base de l’Espanya tricampiona, set d’ells juguen final del Mundial 2010: Piqué, Puyol, Busquets, Xavi, Iniesta, Pedro i Cesc2011-2014 ; també Messi guanyarà un Mundial (2022).
Negatiu: Tres semifinals perdudes a Champions, especialment dolorós contra Inter (2010) i Chelsea (2012) que es tanquen a defensar-se al Camp Nou, i inesperades golejades davant del Bayern a un equip massa depenent de Messi (2013)
La tragèdia: La desgràcia colpeja aquest equip tan integrat, amb les greus malalties d’Éric Abidal (un tumor al fetge que fa necessari un transplantament el març de 2011), David Vidal (es trenca la tíbia en el Mundial de club, és baixa de desembre de 2011 a agost de 2012) i de Tito Vilanova, a qui se li diagnostica un càncer el desembre de 2012 (quan portava 6 mesos dirigint al Barça, amb resultats brillants); per unes setmanes deixa el lloc a Jordi Roura i arriba a reincorporar-se, però al juliol de 2013 ha de plegar, i morirà l’abril de 2014.
Els millors jugadors del món: Andrés Iniesta 2003-2018, Messi i Xavi 1998-2015
Alineació del Barça en la final de Champions de 2009
Un gol de Messi amb el pit dóna el seu primer Mundial al Barça, completant així l’inèdit sextet (2009)
Valdés; Alves, Piqué, Mascherano (Adriano), Jordi Alba; Busquets (Thiago), Xavi , Cesc Fàbregas [15], Iniesta; Messi [60], Pedro [10] (Alexis Sánchez [11]). També [16] gols de David Villa i [8] de Tello.. Puyol és titular d’octubre a febrer i Song a partir de febrer
Valdés; Alvés, Puyol (Piqué), Mascherano, Adriano; Busquets, Xavi [14], Cesc Fàbregas [15] (Thiago), Iniesta [8]; Messi [73], Pedro [13] (Alexis Sánchez) [15]. També [9] gols de David Villa.Abidal és titular fins al febrer, en que s’anuncia que ha de rebre un transplantament de fetge.En la Copa el porter és Pinto.
Valdés; Alves, Piqué, Mascherano (Adriano), Abidal (Maxwell); Busquets (Keita), Xavi, Iniesta [9]; Messi[53], David Villa [23], Pedro [22]. Puyol és titular fins que es lesiona al gener.
Valdés; Alves, Piqué (Márquez), Puyol, Abidal; Yaya Touré (Busquets), Xavi [10], Iniesta (Keita); Messi [38], Eto’o [36], Henry [26]. També [10] gols de Bojan, que igual que Pinto juga tots el partits de Copa
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, ChL:Champions L., EuS:European Supercup, M:Mundial
Carles Puyol 1999-2014, l’únic que és capità durant durant 10 anys
Els tres golejadors de Wembley 2011: l’asturià David Villa 2010-2013, Leo Messi i el canari Pedro 2008-2015
Gerard Piqué 2008-2022 celebrant els cinc gols del Barça al Madrid (2010)
Ronaldinho i el Cercle Virtuós (2003 – 2008)
Frank Rijkaard amb el president Joan Laporta en els inicis de tots dos (2003)
Entrenador: Frank Rijkaard
Presentació de premis de Ronaldinho, Messi i Samuel Eto’o (2006)
Campió de Lliga 2004-05 i 2005-06, de Supercopa 2005 i 2006, de Champions League 2005-06 i de Copa Catalunya 2003-04, 2004-05 i 2006-07.
Sots-campió de Lliga 2003-04 i 2006-07, d’European Supercup 2006 i del Mundial 2006.
President: Joan Laporta
Entrenador: Frank Rijkaard
Capità: Luis Enrique (2003-2004), Carles Puyol (2004-2008)
Estrelles: Ronaldinho, Eto’o, Deco
El millor partit: El primer gran partit de Messi és el Chelsea – Barcelona 1-2 amb remontada i gol victoriós d’Eto’o (vuitens de Champions, 22 de febrer de 2006), a la tornada un gol de Ronaldinho (1-1) confirma la venjança sobre l’equip de Mourinho que havia eliminat al Barça l’any anterior amb un pol·lèmic 4-2.
Una final: Remontada als últims 15 minuts amb gols d’Eto’o i Belletti i gran actuació de Valdés perquè el Barça superi 2-1 l’Arsenal (París, 17 de maig de 2006) i sigui campió de Champions. ‘ El gol decisiu el fa Juliano Belletti 2004-2007
Una proesa estadística: El Barça mai havia guanyat 14 partits de lliga consecutius com fa d’octubre de 2005 a juny de 2006 ni havia guanyat la lliga amb 12 punts d’avantatge sobre el segon (tot i que aquests registres es superaran en els anys següents). El gol de Bojan Krkic al Schalke (abril 2008) el fa el golejador més jove en la història dels play off de la Champions.
El gol més recordat: Fins i tot el Bernabéu es posa en peu per aplaudir el gol de Ronaldinho, que en marca dos en la victòria per 0-3 que decanta la Lliga (19 de novembre de 2005)
Positiu: Laporta guanya les eleccions parlant del cercle virtuós: l’alegria de Ronaldiho, els èxits al camp, el patrocini a Unicef, la irrupció de Messi i altres joves valors, …
Negatiu: El Tamudazo (Barça-Espanyol 2-2) fa que perdi la Lliga 2006-07 mostrant del declivi del Barça i alguns dels seus cracks que durarà dos anys i la dissort contra equips britànics que priva al Barça de més èxits a Europa (Celtic 2004, Chelsea 2005, Liverpool 2007, M. United 2008)
Una lesió: Amb 18 anys el jove Leo Messi ja ha demostrat que és el futur del Barça quan es trenca el bíceps femoral (març 2006); tornarà a jugar a l’agost, però una lesió al dit del peu esquerre el fa ser baixa de novembre de 2006 a febrer de 2007 (també Eto’o té el menisc dret trencat, de setembre a gener). Només un mes després de reincorporar-se, l’argentí és capaç de marcar un hat trick al Real Madrid (3-3) en el partit decisiu de la Lliga. Abans, el Barça guanya la Lliga 2004-05 tot i les greus lesions de Motta, Gabri, Edmílson i Larsson, tots almenys 6 mesos de baixa, i també la següent tot i que Xavi es trenca els lligaments del genoll dret (novembre 2005 fins abril 2006)
Dos brasilenys van ressuscitar el Barça: Deco 2004-2008 i Ronaldinho 2003-2008
Campions de Champions League 2006 amb Rijkaard
Víctor Valdés 2002-2014, guanyador de cinc trofeus Zamora
Valdés; Zambrotta (Thuram), Gabi Milito (Márquez), Puyol, Abidal; Yaya Touré, Xavi [9], Iniesta; Messi [16], Eto’o [18] (Bojan Krkic [12]), Henry [19]. També [9] gols de Ronaldinho, que és titular en Champions a l’igual que Deco.
Valdés; Zambrotta (Thuram), Puyol, Gio van Bronckhorst (Oleguer); Márquez (Edmílson); Xavi, Deco, Iniesta [9]; Giuly (Eto’o [13]), Messi[17], Ronaldinho [24]. Eto’o [13] és titular a partir del març de 2007. També fan [12] Saviola i Gudjohnsen.
Valdés; Oleguer (Belletti), Puyol, Gio van Bronckhorst (Sylvinho); Márquez; Edmílson, Deco, van Bommel (Iniesta); Giuly [8], Eto’o [34], Ronaldinho [26]. També [17] gols de Larsson i [8] de Messi.Xavi és titular fins que es lesiona al novembre.
Valdés; Reiziger, Puyol, Gio van Bronckhorst; Márquez (Gerard); Motta (Gabri), Xavi, Cocu; Luis García [8], Saviola [21] (Kluivert [10]), Ronaldinho [21]. Des de la seva incorporació al gener, sempre són titulars Davids i Oleguer.
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, ChL:Champions L., uefa: Copa UEFA, EuS:European Supercup, M:Mundial
Valdés amb els seus defensors a París: Edmílson 2004-2008, Rafa Márquez 2003-2010, Mark van Bommel 2005-2006 i Oleguer 2002-2008 (falten Puyol i Gio van Br.)
El camerunès Samuel Eto’o 2004-2009 marca a la final de 2006, el mateix any guanya el Pitxitxi
Thierry Henry2007-2010 no aconsegueix liderar en l’últim any de Rijkaard
Rivaldo lidera el Barça dels holandesos (1996 – 2003)
L’holandès Louis van Gaal
Entrenador: Louis van Gaal
Bobby Robson dirigint Guardiola i Iván de la Peña1997-2001
Campió de Lliga 1997-98 i 1998-99, de Copa del Rei 1997 i 1998, de Supercopa 1996, de Recopa 1996-97, d’European Supercup 1997-98 i de Copa Catalunya 2000.
Sots-campió de Lliga 1996-97 i 1999-2000 i de Supercopa 1997, 1998 i 1999.
Presidents: Josep Lluís Núñez (fins juliol de 2000), Joan Gaspart (fins febrer de 2003), Enric Reyna (fins maig de 2003)
Entrenadors: Bobby Robson (juliol 1996-juny 1997), Louis van Gaal (juliol 1997-juny 2000 i juliol 2002-gener 2003), Llorenç Serra Ferrer (juliol 2000-abril 2001), Carles Rexach (abril 2001-juny 2002), Toño De la Cruz (febrer 2003), Radomir Antić (febrer-juny 2003)
Capitans: Gica Popescu (1996-1997), Pep Guardiola (1997-2001), Sergi (2001-2002), Luis Enrique (2002-2003)
Estrelles: Rivaldo, Ronaldo, Kluivert
El millor partit: Amb Robson, l’increïble partit de Copa amb l’Atlético Madrid, que guanyava 0-3 i 2-4 (amb quatre gols de Pantic) però va acabar caient 5-4, amb tres gols de Ronaldo, més Figo i el macanudo Pizzi. Amb van Gaal, les dues victòries davant d’un Real Madrid que aquell any serà campió d’Europa, 2-3 al Bernabéu (1 de novembre de 1997) amb gols de Rivaldo, Luis Enrique i Giovanni, i 3-0 al Camp Nou (7 de març de 1998) obra de Sonny Anderson, Figo i Giovanni.
Una final: L’espectacular però irregular Barça de Bobby Robson guanya la Recopa derrotant al Paris St.Germain per 1-0 (Rotterdam, 14 de maig de 1997) amb un gol, esclar, de Ronaldo, tot i que el moment més delicat va ser la semifinal a camp de la Fiorentina (0-2, Couto i Guradiola); unes setmanes després, victòria agònica en la final de Copa contra el Betis (3-2, decideix Figo en la pròrroga); tornarà a guanyar la Copa un any després, per penals contra el Mallorca (1-1) Ronaldo i Vitor Baia 1996-1998 amb la Recopa
Una proesa estadística: El gol de Xavi a Valladolid (0-1) inicia una ratxa de 14 victòries en 15 partits de Lliga amb què el Barça de Louis van Gaal recupera 9 punts de desaventatge per guanyar la Lliga 1998-99. El Camp Nou (reformat per donar cabuda a 98.934 espectadors) és reconegut per la UEFA com un dels pocs estadis 5 stars , on es fa la memorable final de Champions de 1999 amb remontada del Manchester United davant del Bayern
El gol més recordat: Per espectacularitat, el gol de Ronaldo a camp del Compostela entre sis rivals (1996). Per estètica i pel seu valor, la xilena de Rivaldo 90′ que derrota al València (3-2) i evita que el Barça quedi fora de la Champions (17 de juny de 2001)
Positiu: El Barça és el millor aparador per aconseguir el Ballon d’Or, que premia Ronaldo (1997), Rivaldo (1999) i Figo (2000), tot i que dos d’ells quan el reben ja són en un altre club.
Negatiu: Les semifinals de Champions són una barrera insuperable tant pel Barça de van Gaal (cau el 2000 davant el València) com pel de Rexach (2002 davant del Real Madrid), que també cau en semifinals de la Copa de la UEFA de 2001 contra el Liverpool. El Barça d’Antic cau a quarts de final de Champions contra la Juventus en la pròrroga (2003)
Una lesió: La fragilitat del taló d’Aquil·les d’Alfonso Pérez (fitxat com una estrella el juliol de 2000) arruïna el seu pas pel Barça, tres lesions durant l’any 2001 faran que surti cedit molt aviat, el gener de 2002. Recorda el precedent d’un altre jugador procedent del Betis, Ángel Cuéllar, que es trenca el lligament el genoll dret en el seu primer partit oficial amb el Barça (setembre de 1995), torna el febrer de 1996 però en un any i mig més gairebé només jugarà 28 partits, cap d’ells complert.
En el Barça es consagra un Ronaldo 1996-1997 descomunal, que en un any guanya el Pitxitxi i 3 competicions
El Barça liderat per Rivaldo1997-2002 guanya el doblet el 1998 en una agònica tanda de penals contra el Mallorca
Luís Figo1996-2000 i Luis Enrique 1996-2004 intercanvien Madrid i Barcelona ens direccions oposades
Bonano; Puyol, Frank de Boer, Reiziger (Fernando Navarro); Cocu, Gabri (Motta), Xavi, Mendieta; Saviola [20], Kluivert [21], Overmars (Riquelme). També [10] gols de Luis Enrique.Des del seu fitxatge al febrer, sempre és titular Sorín
Bonano; Puyol, Christanval, Frank de Boer, Coco (Sergi); Xavi, Cocu, Gabri (Rochemback); Saviola [21], Kluivert [25], Luis Enrique [10] (Rivaldo [14]). El defensa Patrick Andersson és titular fins que es lesiona e desembre de 2001.
Dutruel; Reiziger, Abelardo, Frank de Boer, Sergi; Guardiola (Xavi), Cocu, Rivaldo [36]; Luis Enrique [16] (Simão), Kluivert [25], Overmars [8] (Gabri). De desembre fins abril el porter és Pepe Reina.
Hesp; Reiziger, Abelardo (Puyol), Frank de Boer, Bogarde; Guardiola, Cocu [8], Zenden (Luis Enrique [12]); Figo [14], Kluivert [26], Rivaldo [23] (Dani [16]). De desembre a març juga Arnau per lesió del porter Hesp.
Hesp; Reiziger (Okunowo), Abelardo, Sergi; Guardiola (Pellegrino), Xavi (Celades), Luis Enrique [12], Cocu [12]; Figo [8], Kluivert [15], Rivaldo [29]. També [12] gols de Sonny Anderson.Des de llur fitxatge al desembre, és titular sempre Frank de Boer i sovint Ronald de Boer
Hesp; Ferrer, Reiziger, Nadal (Fernando Couto), Sergi; Celades, Luis Enrique [25], Giovanni [18] (Amor); Figo, Sonny Anderson [11] (Iván de la Peña), Rivaldo [28]. Des del fitxatge al desembre, sempre és titular Bogarde. Fins a lesionar-se al febrer, sol ser titular Abelardo.
Vitor Baia; Ferrer, Popescu, Nadal (Fernando Couto), Blanc (Abelardo), Sergi; Guardiola, Luis Enrique [18], Giovanni [12] (Stòitxkov [9]); Figo [8], Ronaldo [48]. També [16] gols de Pizzi. Des del seu fitxatge al desembre també Amunike i des del febrer ho juga tot (incloent dues finals) Iván de la Peña.
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, ChL:Champions League, Uefa:Copa de la UEFA, Eu.S: European Supercup
Els laterals són catalans: Albert Ferrer1990-1998 i Sergi Barjuan1993-2002
Gran presència holandesa: Patrick Kluivert 1998-2004, Reiziger 1997-2004, Phillip Cocu1998-2004, Zenden 1998-2001, Frank de Boer 1999-2003 i Ruud Hesp1997-2000
El president Gaspart aposta pels argentins Román Riquelme 2002-2003 i Javier Saviola 2001-2007
Cruyff inventa el Dream Team (1988 – 1996)
Johan Cruyff i Carles Rexach
Entrenador: Johan Cruyff
Estrangers desequilibrants: Michael Laudrup1989-1994, Ronald Koeman1989-1995 i Hristo Stoitxkov1990-95, 1996-98
Porter de garanties, Andoni Zubizarreta1986-1994 (guanyador del Zamora 1987) amb un jove Guardiola
Campió de Lliga 1990-91, 1991-92, 1992-93 i 1993-94, de Copa del Rei 1990, de Supercopa 1991, 1992 i 1994, de Copa d’Europa 1991-92, de Recopa 1988-89, d’European Supercup 1992-93 i de Copa Catalunya 1991 i 1993,
Sots-campió de Lliga 1988-89, de Copa del Rei 1996, de Supercopa 1988, 1990 i 1993, de Champions League 1994, de Recopa 1991, d’Euro Supercup 1989 i de la Copa Intercontinental 1992.
President: Josep Lluís Núñez
Entrenadors: Johan Cruyff (juliol 1988-maig 1996), Carles Rexach (maig 1996)
Capitans: José Ramón Alexanko (1988-1992), Andoni Zubizarreta (1992-1993), José Mari Bakero (1993-1996)
Estrelles: Laudrup, Stoitxkov, Romário
El millor partit: Barcelona – Real Madrid 5-0 (8 de gener de 1994), la maneta del Dream Teamamb tres gols de Romário més els de Koeman i Iván Iglesias; un Barça que portava una temporada irregular farà de febrer a maig el joc més espectacular, incloent guanyar al Bernabéu amb gol d’Amor, fins a guanyar la Lliga en l’últim partit.
Una final: Després de les decepcions del segon any de Cruyff, es juga la continuïtat a la final de Copa del Rei contra el Real Madrid (València, 5 d’abril de 1990), que es ressol amb victòria del Barça per 2-0 amb gols d’Amor i Julio Salinas; el basc ja havia marcat un any abans (Berna, 10 de maig de 1989) en 2-0 a la Sampdoria en la final de la Recopa (l’altre el fa López Rekarte) amb un equip titular (foto) que inclou Julio Salinas1988-1994, Lineker, Robert1986-1990, Aloísio 1988-1990 , Alexanko i Luis Milla 1984, 1988-1990, amb els que Cruyff no comptarà gaire posteriorment.
Una proesa estadística: El Barça guanya 4 lligues consecutives, tres d’elles en la darrera jornada i en totes tres hi arriba en segona posició però el líder falla (el Real Madrid perd a Tenerife el 1992 i 1993 i el Deportivo empata a casa fallant un penal contra el València el 1994). Celebració de Jon Andoni Goikoetxea1990-1994 , que juga 4 lligues al Barça i en totes és campió.
El gol més recordat: Primer va ser el gol de cap de Bakero a Kaiserslautern en l’últim minut (novembre 1991), però el gol més famós de la història del Barça arriba en el minut 111 de la final de la Copa d’Europa, quan Barça i Sampdoria encara empataven a zero en la pròrroga (Londres, 20 de maig de 1992); una falta que toca en curt Bakero i Koeman la transforma en gol i fa campions als de Cruyff.
Positiu: Johan Cruyff, amb la seva personalitat única, dota al Barça un nou estil que serà referència a nivell mundial, i també li dona la confiança i la seguretat de que jugant bé arribarant les victòries; la seva escola influeix en tots els èxits del Barça dels 25 anys següents.
Negatiu: La lenta caiguda dels dos últims anys, a partir de les humiliants derrotes davant del Milan (4-0 a Atenes, 18 de maig de 1994) i el Real Madrid (5-0 el 7 de gener de 1995) en l´últim partit del desganat Romário i de les males decisions de Cruyff en baixes i incorporacions.
Una lesió: El Barça tenia molt ben encarrilada la lliga després de 5 anys de sequera, quan arriba la greu lesió de Koeman al tendó d’Aquil·les (octubre de 1990, estarà 143 dies sense jugar) i més tard l’infart de Johan Cruyff, que l’obliga a deixar la direcció de l’equip a Carles Rexach de febrer a abril de 1991. Cruyff torna amb remontada a la Juventus (3-1 en la Recopa) i la lliga no s’escaparà. La temporada següent serà Albert Ferrer qui es trenca un genoll (novembre 1991) i es baixa durant sis mesos.
Arriben de la R. Sociedad Luis López Rekarte 1988-1991, José Mari Bakero 1988-1996 i Txiki Begiristain 1988-1995
Per primer cop, el Barça és campió d’Europa (1992)
El migcamp amb més talent: Guillermo Amor 1988-1998, Eusebio Sacristán 1988-1995, JM Bakero i Pep Guardiola1990-2001
Busquets; Ferrer, Koeman [9] (Nadal), Abelardo, Sergi; Guardiola, Amor (Hagi), Bakero; Stòitxkov [9], Jordi Cruyff [9], Begiristain (Iván Iglesias). Romário és titular fins que se’n va al gener de 1995
Zubizarreta; JA Goikoetxea, Koeman [17] (Nadal), Nando (Juan Carlos); Guardiola (Witschge), Eusebio, Amor [8], Bakero [15]; Stoitxkov [23], Laudrup [19], Begiristain [9]. També [12] gols de Julio Salinas. Ferrer és titular els primers dos mesos i els últims dos mesos.
Zubizarreta; Serna, Aloísio, López Rekarte (Miquel Soler); Milla, Eusebio, Robert [18], Bakero [14] (Amor [13]); Lineker [11] (Carrasco), Julio Salinas [26], Begiristain [14]. Fins octubre, el Barça juga amb un lateral dret (Urbano). Des del seu fitxatge a l’abril, Romerito és titular en la Lliga.
L:Lliga, C:Copa del Rei, S:Supercopa, CE:Copa d’Europa, ChL: Champions League, R:Recopa, Eu.S:European Supercup, CI: C.Intercontinental
Romário 1993-1995 promet 30 gols, guanya el Pitxitxi i enlluerna tothom
El Dream Team gairebé al complet en la final de Champions de 1994 amb l’absència de Laudrup pel límit de tres estrangers
Renovació de Cruyff amb els romanesos Gica Popescu 1995-97 i Gica Haghi 1994-96
Venables porta l’estil anglès (1984 – 1988)
Terry Venables amb Steve Archibald1984-1987
Entrenador: Terry Venables
Brillant, genial i rebel, l’alemany Bernd Schuster 1980-1988
Campió de Lliga 1984-85, de Copa del Rei 1988 i de Copa de la Lliga 1986.
Sots-campió de Lliga 1985-86 i 1986-87, de Copa del Rei 1986, de Supercopa 1985 i de Copa d’Europa 1985-86.
President: Josep Lluís Núñez
Entrenadors:Terry Venables (juliol 1984-setembre 1987), Luis Aragonés (octubre 1987-maig 1988), Carles Rexach (maig-juny 1988)
Capitans: Bernd Schuster (1984-1986), José Ramón Alexanko (1986 i 1987-1988), Víctor Muñoz (1986-1987)
Estrelles: Schuster, Lineker, Zubizarreta
El millor partit:Real Madrid – Barcelona 0-3 (2 de setembre de 1984), el debut de Venables a la banqueta del Barça es tradueix en una gran victòria al Bernabéu, amb gols d’Archibald i Calderé; a partir d’aquí el Barça és líder i ho serà totes les jornades de la Lliga
Una final: La frustrant final de Copa d’Europa en què el Barça, indiscutible favorit, cau davant l’Steaua (a Sevilla, 7 de maig de 1986), incapaç de transformar ni un sol penal en la tanda tot i que Urruti n’atura dos (0-0, pp: 0-2)
Una proesa estadística: El Real Madrid és derrotat en les cinc visites que fa al camp del Barça en Lliga; s’inicia una fantàstica ratxa de 19 temporades sense que el Real Madrid guanyi al Camp Nou (15 victòries del Barça i 5 empats)
El gol més recordat: Els tres gols de Pitxi Alonso a l’IFK Göteborg (16 d’abril de 1986) que permeten remontar la semifinal de Copa d’Europa i arribar a la final per penals (3-0, pp: 5-4); el Camp Nou ja va esclatar a quarts amb el gol de Julio Alberto a la Juventus (1-0). Àngel «Pitxi» Alonso1982-1986
Positiu: L’aposta pel desconegut Terry Venables dona resultats immediatament, guanyant la lliga amb la implantació del pressing que desborda als rivals; el seu futbol anglès triomfa més per Schuster, l’escocès Archibald i els espanyols per la insuficient aportació de Lineker i Hughes.
Negatiu: El desànim s’apodera de l’equip des de la derrota davant l’Steaua (maig 1986), amb la pol·lèmica derivada del caràcter capriciós de Schuster que desemboca en que sigui apartat tota la temporada 1986-87. L’esperpent es remata amb el motí de L’Hesperia (1988)
Una lesió: Era un bloc sòlid que jugava de memòria al que li fallaran dues peces bàsiques: el davanter centre Archibald (tres lesions en la mateixa temporada) i el migcampista més creatiu, Juan Carlos Rojo, que es fa una lesió al menisc l’octubre de 1985 de la que mai es recuperarà. En la tercera temporada de Venables, només jugaran 10 partits cadascun i marxen el juny de 1987. Juan Carlos Pérez Rojo 1983-1987
Molt difícil la continuitat pels canterans, només Lobo Carrasco 1978-1989, després Ramon M. Calderé 1984-1988 i breument Rojo i Josep Moratalla 1982-1988
El Barça de Venables és campió de Lliga 1984-85 amb només dues derrotes
Javier G, Urrutikoetxea 1981-1987 atura el penal que dona la Lliga al Barça 11 anys després (Valladolid, abril de 1985); a més, va rebre el Zamora 1984
Zubizarreta; Gerardo (Cristóbal), Migueli (Salva), Moratalla, Julio Alberto; Schuster [13], Urbano, Robert (Calderé), Víctor; Lineker [20], Carrasco [9]. De la final de Copa cap endavant Alexanko és titular
Zubizarreta; Gerardo, Migueli, Moratalla, Julio Alberto (Manolo); Víctor, Robert [12], Calderé (Urbano), Hughes; Lineker [21], Carrasco (Marcos). Fins lesionar-se al novembre és titular Pedraza; a partir del març és inscrit i serà titular Archibald
Urruti; Gerardo, Migueli, Alexanko [10], Julio Alberto; Víctor, Schuster [12] (Pedraza), Calderé; Marcos (Esteban [8]), Clos (Archibald [8] (Amarilla [10]), Carrasco. Són titulars fins que es lesionen Rojo (octubre) i Clos (gener). També [8] gols de Pitxi Alonso.
L:Lliga, C:Copa del Rei, CL: Copa de la Lliga, S: Supercopa, CE:Copa d’Europa, R:Recopa, Uefa: Copa de la UEFA
L’anglès Gary Lineker 1986-1989
Defenses que jugaven sempre: Gerardo 1981-1988, José Ramón Alexanko 1980-1993, Julio Alberto 1982-1991 i Tarzan Migueli 1973-1988
–
El motí de l’Hespèria amb Luis Aragonés, Víctor1981-1988 i Alexanco; dies abans aquest últim va fer el gol per guanyar la Copa del Rei a la R.Societat (1988)
Els gran fitxatges de Núñez (1978 – 1984)
El president Núñez aposta pels alemanys Udo Lattek i Bernd Schuster
Entrenador: Udo Lattek
Els argentins César Luis Menotti i Diego Armando Maradona
Campió de Copa del Rei 1981 i 1983, de Copa de la Lliga 1983, de Supercopa 1983 i de Recopa 1978-79 i 1981-82.
Sots-campió de Lliga 1981-82, de Copa del Rei 1984 i de Supercopa d’Europa 1979-80 i 1982-83.
President: Josep Lluís Núñez
Entrenadors: Lucien Muller (juliol 1978-abril 1979), Quim Rifé (abril 1979-març 1980), Helenio Herrera (març-maig 1980 i novembre 1980-juny 1981), Laszlò Kubala (juliol-nov. 1980), Udo Lattek (juliol 1981-març 1983), José Luis Romero (març 1983), César Luis Menotti (març 1983-juny 1984)
Capitans: Juan Manuel Asensi (1978-1980), Antoni Olmo1976-1984 (1980-1982), Tente Sánchez1976-1986 (1982-1984).
Estrelles: Maradona, Schuster, Simonsen
El millor partit: 40.000 seguidors acompanyen el Barça a Basilea en la final de la Recopa contra el Fortuna Düsseldorf (16 de maig de 1979); després d’un empat a dos (gols de Tente Sánchez i Asensi), el Barça s’imposa en la pròrroga amb dos gols més de Rexach i Krankl (4-3 al final).
Una final: No va ser fàcil pel Barça guanyar al Camp Nou la Recopa de 1982 (Barcelona, 12 de maig de 1982); venia de perdre una lliga en què tenia 5 punts d’aventatge, Schuster està lesionat i l’Standard de Lieja es va avançar en el marcador, però els gols de Simonsen i Quini acaben aconseguint l’únic títol del Barça d’Udo Lattek (2-1)
Una proesa estadística: La remodelació del Camp Nou fa que sigui l’estadi amb més capacitat de tot Europa, que acollirà la final de la Recopa (amb 115.000 espectadors) i una esplèndida ceremònia i partit inaugural del Mundial 82 (13 de juny de 1982)
El gol més recordat: Últim minut de la final de Copa del Rei contra el Real Madrid (Saragossa, 4 de maig de 1983); centrada lateral de Schuster i rematada en planxa de Marcos Alonso que dona la victòria per 2-1
Marcos 1982-1987
Positiu: En els primers anys de la seva llarga presidència Josep Lluís Núñez fitxa els millors jugadors d’Espanya (Quini, Alexanco, Víctor, Canito), d’Europa (Krankl, Simonsen, Schuster) i del món (Maradona, Roberto Dinamite)
Negatiu: Desgràcies de tota mena priven al Barça de tenir prou regularitat per guanyar la Lliga; es succeeixen l’emfrontament de Krankl i Heredia amb l’entrenador Rifé (1979), el segrest de Quini (25 llarguíssims dies al març de 1981, en què el Barça va haver de seguir jugant els partits de Lliga), l’hepatitis de Maradona (desembre 1982), les lesions de Schuster i l’argentí (1981 i 1983)
Una lesió: Antoni Goicoechea protagonitza les dues lesions més recordades i decisives; el defensa de l’Athletic li destrossa els lligaments i els creuats a Schuster (Bilbao, 13 de desembre de 1982), que estarà 8 mesos de baixa, i trenca el tormell de Maradona (Barcelona, 24 de setembre de 1983), que passarà tres mesos sense jugar; les dues lesions seran el preàmbul de la baralla contra el jugadors bilbaïns en la lamentable final de Copa de 1984.
El capità Juan Manuel Asensi 1970-1981 amb l’austríac Hansi Krankl 1978-1980, guanyador del Pitxitxi 1979
Campions de Recopa a Basilea sota la direcció de Quimet Rifé (1979)
Quini 1980-1984 marca dos gols al seu antic equip en la final de Copa del Rei (1981) i guanya dos trofeus Pitxitxi
Urruti; Tente Sánchez (Gerardo), Alexanko, Migueli, Julio Alberto; Víctor [8], Schuster [14], Maradona [23] (Periko Alonso); Marcos [10], Quini (Pitxi Alonso), Carrasco [11]. Fins al desembre juga tots el partits com a porter Artola.
Artola; Ramos, Alexanko, Olmo, Zuviría (Migueli); Tente Sánchez, Schuster [11], Estella (Landáburu [8]); Simonsen [12], Quini [30], Esteban (Paco Martínez). Asensi i Krankl són titulars fins que se’n va el novembre de 1980.
Artola; Zuviría, Migueli, Olmo, Serrat; Tente Sánchez (Canito), Landáburu [11], Asensi (Rubio); Simonsen [14], Rexach, Carrasco (Estella). També Krankl i Heredia són titulars fins que se’n van el desembre de 1979.
Artola; Zuviría, Migueli, Olmo, De la Cruz (Albaladejo); Tente Sánchez (Paco Martínez), Neeskens, Asensi [13]; Rexach, Krankl [38], Carrasco (Heredia).
L:Lliga, C:Copa del Rei, CL: Copa de la Lliga, S: Supercopa, CE:Copa d’Europa, R:Recopa, Uefa: Copa de la UEFA, Eu.S European Supercup
El danès Alan Simonsen 1979-1982 arriba després de ser Ballon d’Or
Diego Armando Maradona 1982-1984 arriba molt jove al Barça i deixa gols antològics, com el que fa al Madrid en la final de la Copa de la Lliga (1983)
César Menotti només pot comptar amb la parella Schuster – Maradona en 18 partits (1983-84)
Cruyff i el Barça del 0-5 (1973 – 1978)
Els holandesos Johan Cruyff i Rinus Michels
Entrenador: Rinus Michels
L’alemany Hennes Weisweiler amb Rexach, Manolo Clares1974-1978 i Toño De la Cruz 1972-1980
Campió de Lliga 1973-74 i de Copa del Rei 1978
Sots-campió de Lliga 1975-76, 1976-77 i 1977-78 i de Copa del Generalísimo 1974.
Presidents: Agustí Montal i Costa (fins desembre de 1977), Raimon Carrasco
Entrenadors: Marinus Michels (fins juny 1975 i juliol 1976-maig 1978), Hennes Weisweiler (juliol 1975-abril 1976), Laureano Ruiz (abril-juny 1976)
Capitans: Juan Carlos (1973-1974), Toni Torres 1965-1976 (1974-1975), Johan Cruyff (1975-1978)
Estrelles: Johan Cruyff, Neeskens, Sotil
El millor partit: Real Madrid-Barcelona 0-5 (17 de febrer de 1974), el partit més recordat per dues generacions de barcelonistes; els gols d’Asensi, dos, Juan Carlos, Cruyff i Sotil garanteixen el títol de Liga pel Barça i la fi d’una llarga era d’inconestable domini madridista.
Una final: El Barça arriba a la final de Copa de 1974 (Madrid, 29 de juny de 1974) tot i que el reglament no permet aliniar als dos jugadors estrangers i que Michels va i bé d’Alemanya (on porta la selecció holandesa a la final del Mundial); un Real Madrid que juga a casa i vol revenja s’imposa por 4-0. El Barça serà campió quatre anys després (3-1 a Las Palmas) amb dos gols de Rexach i un d’Asensi.
Una proesa estadística: És inadmissible que el campió vigent i aspirant a repetir perdi 10 partits de lliga seguits fora de casa (8 d’ells per 1-0) com fa el Barça de novembre de 1974 a abril de 1975
El gol més recordat: El Barça acaba de posar-se líder i li toca rebre l’anterior campió, el rocós Atlético de Madrid; un salt acrobàtic, inimaginable, de Johan Cruyff serà el primer gol de l’equip de Michels, que s’imposa per 2-1 i ja serà imparable (22 de desembre de 1973)
Positiu: Després de dos anys de gestions amb l’Ajax i amb la Federació Espanyola (cal canviar la norma que prohibia fitxar jugadors estrangers), a l’octubre de 1973 Johan Cruyff debuta amb el Barça i en pocs mesos transforma l’equip i el porta a ser el campió més arrassador en molts anys, guany 19 i no en perd cap dels seus 24 primers partits.
Negatiu: Després de substituir Sotil per Neeskens (agost 1974) el Barça té dos dels millors jugadors del món, però cau a semifinals de Copa d’Europa amb el Leeds i en els quatre anys següents no aconseguirà guanyar la Lliga.
Una lesió: No serà una lesió, sinó els mals hàbits i la deixadesa en que estroncarà la carrera d’Hugo Sotil, que després d’una temporada inicial espectacular es veu abocat a passar un any en blanc (1975-76) mentre espera la nacionalitat espanyola (Neeskens ocupa la seva plaça d’estranger); el peruà donarà poc rendiment al tercer any i marxa el novembre de 1976.
Johan Cruyff1973-1978 i el peruà Hugo Cholo Sotil1973-1977
En la tercera temporada de Michels, destacadíssim campió de Lliga 1973-74. (Dalt a la dreta, el capità Juan Carlos Pérez1968-1975)
L’ariet asturià Marcial Pina1969-1977, màxim golejador i assistent en la brillant lliga 1973-74.
Sadurní; Quim Rifé, Marinho (Torres), Migueli, De la Cruz; Costas (Juan Carlos), Neeskens [8], Asensi [8]; Rexach [10], Clares [17] (Marcial), Cruyff. Fins a final de novembre el porter és Mora.
Sadurní; Quim Rifé, Torres, Costas (Gallego), De la Cruz; Juan Carlos [8], Marcial [18], Asensi [14]; Rexach [9], Cruyff (Juanito) [16], Sotil [12]. Per la Copa fitxa i juga tot els partits Clares.
L:Lliga, CG:Copa del Generalísimo C: Copa del Rei, CE:Copa d’Europa, Uefa: Copa de la UEFA
Tota una vida en el Barça, Carles Rexach1967-1981 , guanyador d’un Pitxitxi
Johan Cruyff 1973-1978 i Johan Neeskens 1974-1979, estrelles del Barça i de la Taronja Mecànica
Campió de Copa del Rei 1978, amb el porter Pedro Artola1975-1984 (guanyador d’un Zamora i heroi en tandes de penals)
Tres estils europeus (1967 – 1973)
Salvador Artigas i el presid. Narcís de Carreras
Entrenador: Salvador Artigas
Vic Buckingham
Campió de Copa del Generalísimo 1968 i 1971 i de Supercopa de Fires 1971.
Sots-campió de Lliga 1967-68, 1970-71 i 1972-73 i de Recopa 1968-69.
Presidents: Enric Llaudet (fins gener 1968), Narcís de Carreras (gener 1968-novembre 1969), Agustí Montal i Costa (des de desembre 1969)
Capitans: José Antonio Zaldúa (1967-1969), Eladio (1970-1971), Quimet Rifé (1970-1973)
Estrelles: Rexach, Asensi, Marcial
El millor partit: Barcelona – València 4-3, una final de Copa jugada entre els primers de la Lliga, que el Barça comença perden 0-2 i es resol a la pròrroga; marquen Fusté, Zabalza, dos, i Alfonseda (Madrid, 4 de juliol de 1971)
Una final: Anomenada la final de las botellasper l’afició madridista que va protestar per l’arbitratge després de perdre 0-1 en el Bernabéu davant d’un Barça sense estrelles i amb un gol en pròpia porta (Madrid, 11 de juliol de 1968)
Una proesa estadística: El 1971 acaba la història de la Copa de Fires, i ho fa amb el Barça com a equips amb més títols (3), per aquest motiu disputa la Supercopa de Fires contra el darrer campió, amb victòria del Barça (2-1) amb dos gols de Dueñas (22 de setembre de 1971)
El gol més recordat: El Barça arriba a la final de la Recopa (Basilea, 21 de maig de 1969) en que s’enfronta al desconegut Slovan de Bratislava, que s’avança 3-1 en el marcador. Carles Rexach 70′ marca un gol directament de córner, però el 3-2 no es mourà i els eslovacs seran campions.
Positiu: En una època en que era impossible fitxar estrangers, els presidents aposten per portar entrenadors que han destacat ens altres païssos, com Artigas (al Girondins de França), Buckingham (Fulham i Ajax) i Michels (campió d’Europa amb l’Ajax).
Negatiu: L’escàndol Guruceta serà recordat durant dècades; l’àrbitre basc sanciona com a penal una falta de Rifé a Velázquez fora l’àrea, en un Camp Nou ple en els quarts de final de la Copa del Generalísimo de 1970, partit que es donarà per acabat pels incidents del públic i càrregues policials a 5 minuts del final amb 1-1 (6 de juny de 1970)
Tragèdia: L’uruguaià Julio César Benítez1961-1968, titular indiscutible, que va ser davanter centre, inerior i lateral dret, mor sobtadament per problemes digestius (6 d’abril de 1968) el dia abans d’un partit contra el Real Madrid
Dos grans porters: Salvador Sadurní1961-1975 (guanya 3 Zamora) i Miguel Reina 1966-1973 (en guanya 1)
El 1971 el Barça de Buckingham és campió de Copa i queda a un gol de guanyar la Lliga; el capità és Eladio Silvestre 1962-1972 (quart a la fila superior)
L’atac el formen Chus Pereda 1961-1969, José Antonio Zaldúa 1961-1971, Quimet Rifé 1964-76 i Josep Maria Fusté 1962-1972
Miguel Reina (Sadurní); Quim Rifé, Gallego, Eladio; Torres, Zabalza (Juan Carlos); Rexach [17], Asensi (Alfonseda), Martí Filosia, Marcial [7], Lluís Pujol. També [9] de Dueñas. Costas només juga la Copa.
Capitans: Joan Segarra (1961-1963), Ferran Olivella (1963-1967)
Estrelles: Re, Seminario
El millor partit:Real Zaragoza – Barcelona 2-4 en la tornada de la final de Copa de Fires (Saragossa, 21 de setembre de 1966), després de perdre 0-1 al Camp Nou i tot i no poder comptar amb Pereda o Muller, el Barça de Roque Olsen surt a totes; guanyar 2-3 porta a la pròrroga, en l’últim minut el jove Lluís Pujol marca el gol decisiu, el tercer que fa en aquest partit; l’altre l’ha fet Pedro Zaballa
Una final: Barcelona – Real Zaragoza 3-1, guanyar la Copa del Rei al Camp Nou (Barcelona, 26 de juny de 1963) amb gols de Pereda, Kocsis i Zaldúa compensa en part una temporada desastrosa.
Una proesa estadística: El desembre de 1965 el Barça trenca una lamentable ratxa de 16 derrotes seguides en camp del Real Madrid en Lliga, en aconseguir guanyar per 1-3 amb dos gols de Josep Maria Fusté (en els primers 8 minuts) i un d’un magistral José Antonio Zaldúa.
El gol més recordat: L’erràtic Barça dirigit per Kubala juga a Mestalla l’anada de la final de Copa de Fires, i Sandor Kocsis marca dos gols en els primers 20 minuts, però els de Kubala s’enfonsen i acaben derrotats per 6-2 pel València (8 de setembre de 1962)
Positiu: Després de tocar fons a nivell econòmic pel cost del Camp Nou i alguns fitxatges massa cars, el president Llaudet inicia el 1962 una gestió marcada per l’austeritat que reduirà el deute gràcies a la complicada requalificació de l’antic Camp de Les Corts (aprovada 1962-1965)
Negatiu: Davant la prohibició de fitxar estrangers, els clubs busquen jugadors hispanoamericans oriundos. El Barça fitxa tres gran golejadors, que no acabaran de funcionar: els uruguaians Silveira1962-1963 i Luis Cubilla 1962-1964, el peruà Roberto Seminario1964-1967 i el paraguaià Cayetano Re, que guanya un Pitxitxi però se’n va per una baralla amb Roque Olsen. Re 1962-1966
Una lesió: No serveix de gaire fitxar el 1961 i 1962 grans davanters si no poden jugar; això passarà amb Zaldúa (lesionat de setembre 1962 a febrer 1963), amb el belga Goyvaerts1962-1965 (un any i mig en blanc per ser estranger) i amb Antoni Camps1962-1965 que es trenca el genoll jugant amb els amics el juny de 1963 i passarà dos anys en blanc
El defensa andalús Francisco Fernández, Gallego1965-1975
El Barça de Josep Gonzalvo és campió de Copa el 1963; el porter, José Manuel Pesudo1961-1966, guanya un Zamora
Quatre catalans a la reraguarda: Ferran Olivella1956-1969, Rodri1958-1966, Antoni Ramallets i Sigfrid Gràcia1952-1966
Sadurní; Benítez (Foncho), Olivella, Eladio; Vergés, Garay (Torrent); Quim Rifé (Zaballa), Chus Pereda [9], Cayetano Re [28], Fusté, Seminario [17]. A partir del desembre Goyvaerts és titular, i escollit millor estranger de la Lliga
El millor partit:Wolverhampton – Barcelona 2-5, el Barça conquereix tota la premsa esportiva europea golejant al campió anglès en el seu terreny i eliminant-lo de la Copa d’Europa en una tarda espectacular de Sandor Kocsis, autor de quatre gols, Villaverde en farà l’últim (2 de març de 1960); uns mesos abans el Barça havia guanyat 2-4 en camp de l’Inter i 0-2 al del Milan.
Una final: El Barça juga contra el Benfica a la seva primera final de Copa d’Europa (Berna, 31 de maig de 1961) com a gran favorit, però no comptava amb que la sort afavoriria els portuguesos: quatre xuts en pal, un autogol de Ramallets (en el seu darrer partit, també ho és per Kubala i Suárez), fan inútils el gols de Kocsis i Czibor (2-3).
Una proesa estadística:L’imponent Camp Nou (construït perquè Les Corts no podia acollir tanta gent que volia veure jugar Kubala) esdevé aviat un fortí per l’equip barcelonista, que en 56 partits jugats a casa de febrer de 1958 a novembre de 1960 compta 55 victòries i 1 empat; prenent només la Lliga, un récord encara vigent de 39 victòries consecutives.
El gol més recordat:El Real Madrid era invencible en la Copa d’Europa… fins que és eliminat pel Barça en vuitens de final de la sisena edició. Després d’empatar (2-2) al Bernabéu, el partit de tornada es decidirà amb aquest històric gol quan Evaristo (foto) remata en planxa una centrada d’Olivella (23 de novembre de 1960), al final 2-1 pels de Broćić; el mateix Evaristo farà el gol que classifca al Barça per la final en derrotar a l’Hamburg en un desempat a Brussel·les (1-0), al que s’arriba gràcies a un gol de Kocsis en l’últim minut de la semifinal tornada en terreny alemany.
Positiu: El Barça guanya les seves dues primeres finals europees, el 1958, jugant com representant de la ciutat de Barcelona contra la Selecció de Londres (2-2 i 6-0, dos gols de Luisito Suárez, Eulogio i Evaristo, un de Tejada i Vergés) i el 1960 el CF Barcelona contra el Birmingham City (0-0 i 4-1, marquen Eulogio, Coll i dos de Czibor)
Negatiu: la inevitable autodestrucció del Barça (com la divisió entre luisistes i kubalistes i el flirteig de l’entrenador Helenio Herrera amb l’Inter de Milà) esclaten quan el Barça perd 1-3 contra el Real Madrid en semifinals de Copa d’Europa (27 d’abril de 1960) i H.H. és destituït
Una lesió: Més aviat, una plaga afecta als defenses centrals. Gustau Biosca es lesiona l’octubre de 1956, i serà baixa durant 14 mesos; ocupa el seu lloc Joaquim Brugué 1951-1960 , que pateix una lesió a Sevilla (5 d’octubre de 1958) per la que s’haurà de retirar (només juga 2 partits més).
El jove gallec Luisito Suárez1954-1961 madura fins a ser Ballon d’Or i fitxar per l’Inter per un preu rècord
El Barça d’Helenio Herrera el 1959 guanya la Lliga, deixa encarrilada la Copa de Fires, i en Copa s’exhibeix al Bernabéu: 2-4 al Real Madrid i 1-4 al Granada (final)
El paraguaià Eulogio Martínez 1956-1962 marca 7 gols a l’Atlético Madrid en partit de Copa (1957); el Barça serà campió derrotant l’Espanyol en la final
Ramallets; Olivella, Rodri (Gensana), Gràcia; Vergés (Ribelles), Segarra [8]; Tejada [20], Kubala [9] (Eulogio Martínez [14]), Evaristo [22], Luis Suárez [20], Czibor [9] . També [15] gols de Kocsis en només 10 partits perquè és titular en tota la Copa, igual que Villaverde
L:Lliga, CG:Copa del Generalísimo, CE:Copa d’Europa, CF: Copa de Fires
Barcelona guanya la llarguíssima Copa de Fires 1955-58; D. Balmanya dirigeix tot tret de la tornada de la final
El flamant Camp Nou és inaugurat el 24 de setembre de 1957 sota la presidència de Francesc Miró – Sans.
Reunió de les tres estrelles hongareses: Sandor Kocsis1958-1966, Kubala i Zoltan Czibor1958-1961
Kubala i el Barça de les Cinc Copes (1950 – 1956)
Ferdinand Daučík i el seu gendre, Ladislau Kubala
Entrenador: Ferdinand Daučík
Estanislau Basora1946-1958 , el monstre de Colombres, era l’extrem dret
Campióde Lliga 1951-52 i 1952-53, de Copa del Generalísimo 1951, 1952 i 1953, de Copa Eva Perón 1952 i 1953 i de Copa Llatina 1952
Sots-campió de Lliga 1953-54, 1954-55 i 1955-56, de Copa del Generalísimo 1954 i de Copa Eva Perón 1951.
Presidents: Agustí Montal i Galobart (fins juliol 1952), Enric Martí i Carretó (fins desembre 1953), Francesc Miró-Sans
Entrenadors: Ferdinand Daučík (juliol 1950-juny 1954), Sandro Puppo (juliol 1954-juny 1955), Ferenc Plattkò (juliol 1955-maig 1956), Josep Samitier (maig 1956)
Capitans: César (1950-1951 i 1953-1954), Marià Gonzalvo (1951-1953), Antoni Ramallets (1954-1955), Joan Segarra (1955-1956)
Estrelles: Kubala, César, Ramallets
El millor partit: Entre moltes exhibicions escollim el Barcelona – Atlético Madrid 8-1 de 7 de juny de 1953; Les Corts acull la semifinal de Copa, el Barça presenta la davantera que cantarà Serrat, i marquen César, Moreno (dos), Kubala (dos) i Basora (tres), només Manchón es quedarà en blanc; però sí que marcarà per guanyar la final davant l’Atlético Bilbao (2-1)
Una final: Barcelona – València 4-2 (Madrid, 25 de maig de 1952). El Barça ja ha guanyat la Lliga i disputa la final de Copa contra el València, que s’avança 0-2 en només 28′; en una reacció inoblidable, el de Daučík remunten amb gols de Basora, Jordi Vila i en la pròrroga Kubala i César.
Una proesa estadística: Ni més ni menys que 7 gols marca Kubala al Real Gijón (10 de febrer de 1952) en un còmode 9-0, encara ara és el rècord de la Primera Divisió (compartit amb Bata, 1931)
Positiu: A partir del debut de Kubala (retrassat per problemes legals fins abril de 1951) i durant més de dos anys el Barça guanya totes les competicions que disputa, i de forma contundent: dues Lligues, tres Copes i una Copa Llatina (la Federació no li permet jugar la de 1953, tot i que hi tenia dret); només s’escapa una Copa Eva Perón (la Supercopa d’aquella època)
Negatiu:El cas Di Stéfano fa que el crac argentí, que havia estat fitxat pel Barça d’acord amb les normes de la FIFA, s’allargui (Alfredo arriba a viure unes setmanes a Barcelona) i acabi resolvent-se en un ultratjant arbitratge que fa que Don Alfredo debuti al Real Madrid el setembre de 1953 i el converteixi en un equip cinc cops campió d’Europa.
Una lesió: Quan Kubala, en només un any, havia esdevingut la gran estrella del Barça i de la Lliga, arriba un greu contratemps, l’hongarès agafa la tuberculosi l’agost de 1952 (un mes després es lesiona Gonzalvo III); es retirarà a un balneari a Monistrol de Calders on es recupera totalment i torna a jugar el febrer de 1953. A més, Kubala, molt castigat pels defensors, patirà 19 lesions en la seva etapa al Barça, la més greu a Bilbao el maig de 1954.
L’hongarès Laszlo Kubala1951-1961, el millor jugador del Barça del segle XX
El Barça de les Cinc Copes guanya Lliga, Copa, Copa Llatina i dos trofeus el 1952
Gustau Biosca1950-1958 (de blanc) en la final de la Copa Llatina de 1952
Ramallets; JM Martín (Calvet), Biosca, Segarra; Gonzalvo III, Szegedi (Seguer); Basora [17], Marcos Aurelio [10], César [33], Nicolau [8], Manchón. Kubala (que fa 6 gols) i Aldecoa només juguen la Copa
L:Lliga, CG:Copa del Generalísimo, EP:Copa Eva Perón, Lat: Copa Latina
Antoni Ramallets1947-1961, primer porter que guanya cinc trofeus Zamora
Els cinc davanters: Basora, César, Jordi Vila1951-1953, Kubala i Eduardo Manchón1950-1957. En la cançó de Joan Manuel Serrat hi va posar Moreno1952-1956
El relleu arriba amb Justo Tejada 1953-1961, l’uruguaià Ramón Villaverde 1954-1963 i el mateix Kubala.
Samitier importa la tàctica W-M (1944 – 1950)
Josep Samitier
Entrenador: Enrique Fernández
President Agustí Montal i entrenador Enrique Fernández
Campióde Lliga 1944-45, 1947-48 i 1948-49, de Copa de Oro Argentina 1945, de Copa Eva Perón 1948 i de Copa Llatina 1949
Sots-campió de Lliga 1945-46 i de Copa Eva Perón 1949.
Presidents: Josep Vendrell (fins setembre 1946), Agustí Montal i Galobart
El millor partit:València – Barcelona 1-3 (4 d’abril de 1948). Queden dues jornades de Lliga, el Barça d’Enrique Fernández va segon, i ha de visitar el líder i actual campió, el València. Un gol de Seguer 3′ i en la segona part els de César i Badenes posen al Barça a un pas de ser campió set dies després a Les Corts (guanyant 3-0 l’Atlético de Bilbao). Josep Seguer1953-1957
Una final: Estanislau Basora ja era conegut a Europa pels gols que marca amb la selecció espanyola contra França, i ratifica el seu prestigi amb els dos gols que marca al Sporting de Portugal (2-1) en la final de la primera Copa Llatina (Madrid, 3 de juliol de 1949), que dona a l’equip d’Enrique Fernández un títol que serà celebrat de forma multitudinària.
Una proesa estadística: Marcar-li cinc gols al Real Madrid en la segona part, com va fer el Barça el 25 de març de 1945. Després d’arribar al descans sense gol, marquen César, dos, Bravo, Escolà i Marià Gonzalvo (5-0); el Barça es posa 3 punts per davant del Madrid i guanyarà la Lliga. El Barça aconsegueix la seva golejada més gran en Lliga en clavar 10-1 al Nàstic (11 de setembre de 1949) amb cinc gols del gavanenc Alfons Navarro.
Positiu: El nou entrenador Josep Samitier avança cap a la tàctica W-M (que ja van provar Guzman i Nogués) i el Barça guanya la Lliga 1944-45 en sumar 20 dels últims 22 punts i celebra el títol amb un 5-2 a l’Atlético Bilbao que lluïa la seva davantera històrica. Serà Enrique Fernández qui implanti definitivament la W-M a partir de gener de 1949.
Negatiu: Trist final de la temporada 1945-46, un empat a casa amb el Sevilla (1-1) dóna la Lliga als andalusos, que també golegen (8-0) al Barça a la Copa; els de Samitier ja havien estat humiliats abans per l’Atlético Bilbao a l’octubre Les Corts (0-6)
Una lesió: El porter murcià Juan Zambudio Velasco, porter indiscutible del Barça, ja va patir una greu lesió el 1944, però encara serà pitjor la patada l’ull (amb commoció cerebral) que rep a camp del Celta (20 de novembre de 1949); estarà 10 mesos sense jugar, i no recuperarà mai la visió, tot i així roman cinc temporades (només 46 partits) com a suplent d’Antoni Ramallets.
César Rodríguez1939-1940, 1942-1955 és cinc cops campió de Lliga, però només ha rebut un Pitxitxi
Campions de Lliga i Copa Llatina el 1949 a les ordres de l’uruguaià Enrique Fernández
Els tres germans Gonzalvo: Juli1945-1947 (I), Josep1944-1950 (II) i Marià1942-1956 (III)
Velasco; Calvet, Curta, Elías (Calo); Gonzalvo III, Gonzalvo II; Basora [17], Seguer [11], César [33], Sagrera (Canal [12]), Nicolau [11]. També és titular Marcos Aurelio des que debuta al febrer
Velasco; Elías, Curta, Gonzalvo II; Raich (Calvet), Sans; Valle, Escolà [19], César [21], Gonzalvo III (Mariano Martín), Bravo [9]. La tàctica és 2-3-5 o WM segons si prenem Gonzalvo II com a lateral esquerre o com a mig
L:Lliga, CG:Copa del Generalísimo, COA: Copa de Oro Argentina, EP:Copa Eva Perón, Lat: Copa Latina
L’extrem ceutí José Bravo1940-1948 i el mig i capità Josep Raich1934-36, 1940-1945
Campió de Lliga 1944-45, el primer any de Samitier a la banqueta
Entre quatre fitxatges argentins només es consolida Mateo Nicolau 1948-1952
Mariano Martín, llum en l’etapa més fosca (1938-1944)
Mariano Martín1938-1948
Entrenador: Juan José Nogués
El camp de Les Corts després de l’ampliació de 1943
Campió de Copa del Generalísimo 1942
Sots-campió de Copa Mediterrània 1944
Presidents: Comissió Gestora (fins març 1940), Marquès de la Mesa de Asta (març 1940-juliol 1942 i d’agost de 1942 a agost de 1943), Josep Vidal (juliol- agost 1942), José Antonio de Albert (agost- setembre 1943), Josep Vendrell (des de setembre 1943)
Entrenadors: Patrick O’Connell (fins gener 1940), Josep Planas (gener 1940-juny 1941), Ramon Guzman (juliol 1941-gener 1942), Juan José Nogués (gener 1942-juliol 1944)
Capità: Juan José Nogués 1930-1941 (1939-1941), Josep Raich (1941-1944)
Estrelles: Mariano Martín, Herrerita, José Bravo
El millor partit:Barcelona – Murcia 5-1 (Madrid, 28 de juny de 1942). El Barça es veu jugant la promoció de descens desprès de ser avantpenúltim a la Lliga; es juga el seu futur a partit únic davant del Murcia, que s’avança al marcador, però quatre gols de Mariano Martín i un de Sospedra donen la victòria als nois de Juan José Nogués
Una final: Barcelona – Atlético Bilbao 4-3 (Madrid, 21 de juny de 1942). Una setmana abans de la dramàtica promoció, el Barça (que ha derrotat dos cops en semifinals al València) juga i guanya brillantment la final de Copa; dos gols d’Escolà i un de Mariano Martín per acabar 3-3 i, un cop més, un nou gol de Mariano Martín en la pròrroga.
Una proesa estadística: Barcelona – Alicante CD 4-4 (28 de setembre de 1941); en tota la història de Primera Divisió només un cop un equip que perdia per 4 gols ha aconseguit remontar; ho va fer el Barça de Guzmán, que estava 0-4 als 47′ però arriba a empatar amb dos gols de Mariano Martín i dos de Bravo
Positiu: El simple fet de què el club sobrevisqui és un gran èxit, en un entorn polític totalment hostil, amb jugadors represaliats (Domènec Balmanya1935-37, 1941-44 fins a dos anys), directives designades a Madrid, persecució arbitral i federativa i manca de recursos econòmics. Resistirà amb jugadors fets a Catalunya (i la cessió per només un any dels oviedistes Herrerita1939-1940 i Emilín1939-1940) i la fidelitat del públic barcelonista. Desembre de 1940: tornen a jugar Raich i Escolà després de 16 mesos inhabilitats
Negatiu: No tenim espai per recollir totes les irregularitats del Real Madrid-Barcelona 11-1 (semifinal de Copa, 13 de juny de 1943) en què els madridistes van remontar el 3-0 advers de l’anada simplement perquè les autoritats franquistes ho havien decidit; així amenaces als jugadors al vestidors, ambient extramadament hostil, xiulets, pedrades, expulsions injustes i errors arbitrals per situar el 8-0 al descans…
Una lesió: Els impressionants registres golejadors del castellà Mariano Martín (113 gols en quatre anys) s’estronca per la greu lesió que pateix defensant la seleccció catalana (14 de febrer de 1944) de la que no es recuperarà totalment; romandrà en el Barça quatre anys més, en que només juga 38 partits.
Jaume Elias1943-1950, Juan Zambudio Velasco1942-1955 (que rebrà un Zamora) i Josep Puig Curta1942-1953
L’equip campió de Copa de 1942 a les ordres de Juan José Nogués
El partit més dramàtic de la història del Barça: la promoció de 1942
Miró; Calvet (Anguera), Benito; Raich, Rosalén, Balmanya (Franco); Sospedra, Antoni Gràcia [9], Mariano Martín [29], Escolà [11], Bravo [15]. En la Copa i la promoció el defensa titular és Luis Zabala
Nogués; Garceran (Riera), Ribas; León, Soler (Franco), Rosalén; Homedes, Sospedra, Fuentes, Herrerita [14], Emilín [12]. Des del seu debut a l’abril, el davanter centre és Mariano Martín.
L:Lliga, CG:Copa del Generalísimo, CPF: Copa Presidente de la RFEF, CC:Campionat de Catalunya, CM: Copa Mediterrània
Escolà lidera la generació perduda (1931 – 1939)
L’irlandès Patrick O’Connell
Entrenador: Patrick O’Connell
Ramon de Zabalo1929-1937, 1945 arriba a ser alhora jugador i entrenador
Campió de Lliga del Mediterrani 1936-37, del Campionat de Catalunya 1931-32, 1934-35, 1935-36 i 1937-38 i de la Lliga Catalana 1938
Sots-campió de Copa d’Espanya 1932 i 1936 i del Campionat de Catalunya 1932-33 i 1936-37
Presidents: Gaspar Rosès (fins octubre 1931), Antoni Oliver (octubre – desembre 1931), Joan Coma (desembre 1931-juliol 1934), Esteve Sala (juliol 1934-juliol 1935), Josep Sunyol (juliol 1935-agost 1936), comitè de treballadors (agost 1936-nov. 1937), Xavier Casals (des de novembre 1937)
Entrenadors:Jack Greenwell (fins juny 1933), Richard Kohn «Dombi» (fins febrer 1934), Ramón de Zabalo (març-juliol1934), Ferenc Plattkò (setembre 1934-juny 1935), Patrick O’Connell (des d’agost 1935)
Estrelles: Escolà, Vantolrà (des de 1934), Samitier (fins desembre 1932)
El millor partit:FC Barcelona – Madrid FC 5-0 (Barcelona, 21 d’abril de 1935). Era una altra temporada decebedora pel Barça, però el Madrid era colíder i visitava Les Corts en la penúltima jornada; decideix la Lliga Martí Vantolrà que marca quatre gols a Ricard Zamora (l’altre el fa Escolà) i posa la Lliga en safata al Betis.
Una final: El Barça només s’acosta a un títol en dues ocasions, i les deixa escapar per molt poc, en perdre finals de Copa contra l’Athletic de Bilbao (0-1) amb Ramon de Zabalo fallant un penal (Madrid, 19 de juny de 1932) i contra el Madrid FC (1-2), amb Escolà marcant un gol i fallant un altre en una gran aturada de Zamora 90′ (València, 21 de juny de 1936)
Una proesa estadística: El Barça guanya quatre cops més el Campionat de Catalunya, fins a sumar-ne 21, superant l’Espanyol (8), Espanya FC (3), X Sporting Club (3), CE Europa (1) i CS Sabadell (1).
Positiu: Després d’anys de decepció, arribant a 1936 sembla que el Barça està construint un equip competitiu, amb dos magnífics davanters (Josep Escolà i Martí Vantolrà), els defenses amb més pesonalitat (Areso i Zabalo) i alguns fitxatges estrangers, com l’hongarès Berkessy, el costarricenc Morera i l’uruguaià Enrique Fernández.
Negatiu: La Guerra porta destrucció, manca de jugadors i seguidors, ruïna econòmica, … Al menys, emprendre la llarguíssima gira del FC Barcelona per Mèxic i els Estats Units (maig – setembre 1937) permet al club comptar amb uns ingressos en divises (12.500 $) que permetran la seva continuïtat; Vantolrà, Iborra i 5 jugadors més no tornaran i seguiran les seves carreres a Mèxic, mentre Zabalo, Balmanya i Escolà s’estableixen temporalment a França.
Una tragèdia: L’assassinat del president del club Josep Sunyol a Guadarrama (6 de juliol de 1936) quan visitava les tropes republicanes però el seu cotxe va a anar a parar entre les tropes nacionals, que l’afusellaren en veure que era diputat d’Esquerra Republicana Josep Sunyol, el president màrtir
Josep Escolà 1934-1937, 1940-1948
FC Barcelona campió de la Lliga Mediterrània 1937, dirigit per Patrick O’Connell i capitanejat per Esteve Pedrol 1926-1937, 1940-1941
Martí Vantolrà 1934-1937 seguirà la seva carrera a Mèxic
Temporada
Posicions
Entrenador
Onze habitual
1937-1938
CC 1, LC 1
O’Connell
(Camp.Catalunya): Llorens; Babot, Sasot; Guerrero, Virgós, Bardina; Homedes (Munlloch [6]), Antoni Benedico (Gerardo Bilbao [4]), Rigual [15], Estrada, Pagès. El Barça fa debutar 18 jugadors més en la Lliga Catalana, incloent Mateo, autor de [38] gols en 14 partits, mentre Gerardo Bilbao en fa [25].
Iborra (Nogués); Zabalo, Areso; Pedrol (Bardina), Berkessy, Balmanya; Vantolrà [15], Raich, Escolà [40], Enrique Fernández [15], Munlloch. Des del seu fitxatge al desembre el migcampista Argemí és titular sempre en Lliga i Copa
Nogués; Rafa (Zabalo), Alcoriza; Martí, Font, Pedrol; Helguera, Goiburu [11], Arocha [27] (Carles Bestit [10]), Ramon [16], Parera. També [10] gols de Samitier fins el desembre, en què fitxa pel Madrid FC.
Josep Samitier, el més carismàtic jugador de l’època, 7 anys capità, serà també entrenador durant 3 mesos
Entrenadors: Ralph Kirby i Richard Kohn Dombi
El Barça, amb el seu entrenador Romà Forns, fa una gira per Argentina i Uruguai desastrosa econòmicament i esportiva (1928)
Campió de Lliga 1928-29, de Copa del Rei 1925, 1926 i 1928, del Torneo de Campeones 1927-28, del Campionat de Catalunya 1923-24, 1924-25, 1925-26, 1926-27, 1927-28, 1929-30 i 1930-31
Sots-campió de Lliga 1929-30.
Presidents: Enric Cardona (juny 1923-juny 1924), Hans Gamper (juny 1924-juliol 1925), Joan Coma (juliol-desembre 1925), Arcadi Balaguer (desembre 1925-març 1929), Tomàs Rosès (març 1929-juny 1930), Gaspar Rosès (juny 1930-octubre 1931).
Entrenadors: Imre Poszonyi (agost-novembre 1923 i juliol-novembre 1924), Alfred Spouncer (novembre 1923-maig 1924), Conyers Ralph Kirby (novembre 1924-juny 1925), Richard Kohn «Dombi» (desembre 1925-novembre 1926), Romà Forns (desembre 1926-març 1929), John R. Bellamy (març 1929-març 1931), Josep Samitier (març-juny 1931)
El millor partit: Tots els de la brillant Copa del Rei de 1926, començant per la victòria 1-5 sobre el Real Madrid (Madrid, 18 d’abril de 1926) amb els quatre primers gols de Samitier i un de Piera; després, remontades al R. Unión de Irún (2-1 a Saragossa el 9 de maig de 1926) o 3-2 a l’Athletic Madrid (València, 16 de maig de 1926) amb gols de Samitier, Just i, en la pròrroga, Alcántara.
Una final: La triple final de Santander. Real Sociedad i Barça disputen una llegendària final de Copa (Santander, 20 de maig de 1928), amb el porter Plattkò patint un trau al cap, es retira, torna al camp quan Samitier també s’ha lesionat, pròrroga i empat a un; caldrà un desempat també amb pròrroga (0-0) i un tercer partit el 29 de juny, també molt dur (dos expulsats) i victòria del Barça per 3-1, amb gols de Samitier, Arocha i Sastre.
Una proesa estadística: El FC Barcelona és el campió de la primera edició de la Lliga, i no sense dificultat, canvia de president i d’entrenador, arribar a estar a 7 punts del líder, amb Bellamy encadena 11 partits sense perdre i és campió pels dos gols de Manel Parera a camp de l’Arenas (0-2, 30 de juny de 1929)
Positiu: El FC Barcelona es consolida com a referent de la catalanitat més popular, despertant la ira de la Dictadura de Primo de Rivera; com a mostra el duríssim càstic contra el Barça (desterrament de Gamper, suspensió d’activitat durant sis mesos) perquè el públic va xiular l’himne espanyol en la prèvia d’un partit amistós (14 de juny de 1925). El Govern castigava així al campió de Copa, que havia guanyat la final només un mes abans contra l’Arenas (2-0, Samitier i Sastre).
Negatiu: Després de cinc anys d’hegemonia (guanya la Lliga, el Torneo de Campeones i tres Copes) l’equip es desfà, tocarà fons amb l’humiliant derrota davant l’Athletic (12-1 el 8 de febrer de 1931 amb 7 gols de Bata encara és la golejada més gran de la Primera Divisió) enmig d’un enfrontament entre jugadors i directius.
Una tragèdia: El suïcidi de Hans Gamper (juliol de 1930), assetjats per problemes econòmics i personals, després d’una vida entregada al club que va fundar i salvar.
Josep Samitier1919-1932 , Paulino Alcántara i Vicenç Piera 1921-1932
Campions de Copa a les ordres de Romà Forns després de derrotar en tres partits a la Real Sociedad (1928)
El porter hongarès Ferenc Plattkò 1924-1930, lesionat en la terrible primera final de 1928
Plattkò; Planas (Solà), Walter; Bosch, Sancho, Carulla; Piera [10], Martí (Torralba), Samitier [20], Arnau [10], Sagi [8]. A primers de maig Alcántara torna a l’equip i és titular els dos últims partits de Copa.
L:Lliga, CR: Copa del Rei, CE:Copa d’Espanya, TC: Torneo de Campeones, CC:Campionat de Catalunya
L’estrella de l’Uruguai campió olímpic, Héctor Scarone1926, només jugarà amistosos
FC Barcelona, campió imparable de la Copa del Rei de 1926, dirigit per l’alemany Richard Kohn, conegut com Jack Dombi
El davanter canari Ángel Arocha 1927-1933
Alcántara i els inicis de l’Edat d’Or (1915 – 1923)
L’hispanofilipí Paulino Alcántara marcarà 395 gols (incloent partits amistosos) en tres etapes com a jugador del Barça 1912-1916, 1918-1924, 1925-1927Entrenador: Jack Greenwell
Ricard Zamora 1919-1922, el millor porter del món
Campió de Copa del Rei 1920 i 1922, del Campionat de Catalunya 1915-16, 1918-19, 1919-20, 1920-21 i 1921-22 i de la Copa Barcelona 1918.
Sots-campió de Copa de Rei 1919 i del Campionat de Catalunya 1917-1918 i 1922-23.
Presidents: Rafael Llopart (juny 1915-juny 1916), Gaspar Rosés (juny 1916-juny 1917 i juny 1920- agost 1921), Hans Gamper (juny 1917-juny 1919), Ricard Graells (juny 1919-juny 1920 i agost 1921-juny 1923)
Entrenadors: John Richard Jack Greenwell durant tot aquest període
Capitans: Santiago Massana1915-1916 (1915-1916), Eduard Reguera1914-1919 (1916-1919), Francesc Vinyals1914-1926 (1919-1921), Paulino Alcántara (1921-1923)
Estrelles: Alcántara, Zamora, Samitier
El millor partit:Barcelona – Real Unión d’Irun 5-1 (Vigo, 14 de maig de 1922). L’equip de Greenwell guanya per golejada la final de Copa amb gols de Torralba, Samitier, Alcántara, dos, i Climent Gràcia; abans, havia fet 7 gols al vell camp d’Indústria als dos rivals anteriors.
Una final: La pol·lèmica final contra l’Athletic de Bilbao (Gijón, 6 de maig de 1920) en què el Barça guanya per 2-0 (gols de Vicenç Martínez i Paulino Alcántara) queda condicionada pel greu error anterior en un penal en què Laca marca gol superant Zamora, però l’àrbitre observa que han entrat jugadors bascos a l’àrea i no només anul·la el gol sinó que senyala falta a favor del Barça (en lloc de fer repetir el penal)
Una proesa estadística: Fins a quatre partits són necessaris per dilucidar la semifinal de Copa de 1916 contra el Madrid FC, que comença al carrer Indústria (2-1) i segueix en la capital (4-1, 6-6 amb tres penals per Madrid i 4-2), amb els jugadors del Barça deixant el camp a 12′ d’acabar la pròrroga disconformes en l’actuació arbitral. Armand Martínez-Sagi1920-1925 (14 anys i 198 dies) és el més jove jugador del Barça en partit oficial (contra Internacional, 1920), el més jove golejador (14 anys i 312 dies, contra L’Avenç, 1921) i el més jove jugador del Barça en Copa (1922)
Positiu: A cavall del èxits aconseguits per un planter de jugadors formats en clubs catalans (Alcántara i Sagi al Barça, Zamora i Gràcia a l’Espanyol, Samitier i Torralba a l’Internacional, Sancho i Piera al CE Sants, Vicenç a l’Europa, Planas a L’Avenç) el recinte del carrer Indústria queda petit i el Barça construeix un nou estadi a Les Corts amb capacitat per 30.000 espectadors
Negatiu: El cas Garchitorena salta quan l’Espanyol denuncia que el Barcelona està aliniant un jugador estranger, cosa que estava prohibida (Juan Garchitorena tenia nacionalitat estat-unidenca per ser nascut a Filipines, i havia utilitzat documentació falsa per passar per espanyol), causa l’anul·lació de 4 partits del Campionat de Catalunya 1916-17; amb la sanció el Barça només podrà ser cinquè, sense opció d’accedir a la Copa del Rei. Ell acabarà sent … estrella de Hollywood !
Una tragèdia: L’esperança de vida era molt més baixa que ara, fins i tot pels futbolistas. El biscaí Félix Sesúmaga li marca tres gols al Barça en la final de Copa de 1919 (5-2 per l’Arenas), que el fitxa de seguida, però tindrà aquí dos anys discrets (sí que triomfa amb la selecció espanyola als Jocs Olímpics de 1920); marxarà al modest Racing de Sama i després a l’Athletic, fins que s’encomana de tuberculosi i mor l’agost de 1925, amb 26 anys d’edat.
Quatre goleajadors nats: Vicenç Martínez1912-1923, Alcántara, Samitier i Félix Sesúmaga1919-1921
Campió de Catalunya i d’Espanya el 1922
Francesc Vinyals, incansable extrem dret 1913-1926
Lluís Bru; Reguera, Costa; Torralba, Sancho, Blanco; Vinyals, Lakatos [10], Vicenç Martínez [14], Alcántara [15], Sagi [7]. Garchitorena és titular des que es reincorpora al Barça l’abril de 1919.
Lluís Bru; Reguera, Santiago Massana; Torralba, Alfred Massana, Baonza; Vinyals, Bau [8], Vicenç Martínez [23], Alcántara [27], Peris (Mallorquí)
L:Lliga, CR: Copa del Rei, CC:Campionat de Catalunya
Dos migcampistes que marquen època: el valencià Agustí Sancho1916-22 i 1923-27 i l’aragonès Ramón Torralba1914-1928
L’estadi de Les Corts és inaugurat el 22 de maig de 1922
Emili Sagi 1917-1930, 1932 , un català nascut a Argentina on actuava el seu pare, el tenor Sagi-Barba.
Els primers títols i els primers entrenadors (1909 – 1915)
John R. Greenwell, entrenador i jugador
Tres capitans i un futur entrenador: Enrique Peris1906-1916, Romà Forns1903-1913, Pepe Rodríguez1910-1912 i Manuel Amechazurra1906-1915
Campió de Copa del Rei 1910, 1912 i 1913 i del Campionat de Catalunya 1909-10 i 1910-11, Campionat de Catalunya de la FAC 1912-13, de Copa de Catalunya 1914 i del Challenge Copa dels Pirineus 1910, 1911, 1912 i 1913.
Sots-campió del Campionat de Catalunya 1911-12 i 1914-15.
Presidents: Juli Marial (fins novembre 1908), Vicenç Reig (nov.-desembre 1908), Hans Gamper (desembre 1908-octubre 1909 i novembre 1910-juny 1913), Otto Gmelin (octubre 1909-novembre 1910), Francesc de Moxó (juny 1913-juny 1914), Álvaro Presta (juny-octubre 1914), Joaquín Peris de Vargas (octubre 1914-juny 1915)
Entrenadors:Billy Lambe (gener-abril 1912), Miles Barron (setembre-desembre 1912), Jack Alderson (gener 1913), Jack Greenwell (entrenador-jugador des de gener 1913)
Capitans: Charles Wallace (1909-1910), Paco Bru1906-1911, 1916 (1910-1911), Pepe Rodríguez (1911-1913), Manuel Amechazurra (1913), Enrique Peris de Vargas (1913-1915)
Estrelles: Pattullo, Charles Wallace, Alexander Steel 1911-1912
El millor partit: El primer títol de campió d’Espanya (Copa del Rei, de la Federación Española de Clubs de Foot-ball) arriba en una magnífica remontada contra l’Espanyol FC (Madrid, 26 de maig de 1910) que jugava a casa i guanyava 2-0 als 12′; en la segona part, marquen els tres millors davantars de l’època: Pepe Rodríguez, Carlos Comamala i Charles Wallace 89′ (2-3).
Una final: Només dos equips disputen la fasse final de la Copa del Rei (de la Real Unión de Clubs de Foot-ball) de 1913, que es juga a doble partit, tots dos al camp del carrer Indústria, entre Barça i Real Sociedad. Es registren dos empats (2-2 i 0-0) que porten a un desempat (Barcelona, 13 de març de 1913), en què guanya el Barça amb gols de Berdié i Apolinario (2-1).
Una proesa estadística: El FC Barcelona guanya quatre anys seguits la Copa del Pirineus. Aquesta competició (oficialment Challenge Internacional del Sud de França), organitzada per la Federació francesa, neix els 1910 per enfrontar el millors equips de Llenguadoc, (Midi) Pirineus, Gascunya, Guipúscoa i Catalunya, en dues ocasions també Provença. El Barça guanya la primera final a la Real Sociedad i les tres següents a diferents equips de Bordeus. Amb 16 anys Paulino Alcántara marca dos gols en la final de la Copa dels Pirineus de 1913. Ja només manté un rècord: fer un hat trick amb 15 anys i 141 dies (al SC Català el 1911)
Positiu: Després de 10 anys jugant en diferents terrenys de Barcelona i el seu entorn, finalment el Barça tindrà el seu propi estadi al Camp del Carrer Indústria, on jugarà de local de 1909 a 1922, i tots els partits de la Copa del Rei de 1912 i 1913, en que exercia d’organitzador.
Negatiu: Les contínues pol·lèmiques entre clubs que portaran a tenir dues Federacions tant a Catalunya (1913) com a Espanya (hi ha dos tornejos de Copa del Rei el 1910 i 1913), sobre tot per les discussions sobre els estrangers (que causa la retirada del Barça el 1911) i el professionalisme (Quirante, Bru, Solà, els germans Wallace i els Comamala són expulsats i funden el Casual SC el 1911); en el Barça el primer professional no reconegut serà Manuel Amechazurra.
Una baixa: El gallec Pepe Rodríguez arriba al Barça el maig de 1910 i en el seu primer partit fa el gol de la victòria en la Copa Pirineus, també marcarà en dues finals de Copa, però no era professional i el novembre de 1912 decideix embarcar cap a Amèrica per buscar-s’hi la vida
Salt de qualitat amb l’escocès John Pattullo 1910-1912 i l’anglès Charles Wallace1907-1911
Barcelona, dirigit per Bill Lambe, en la final de Copa de 1912, decidida per un gol d’Alfred Massana1911-1916 (quart de la fila) contra la Gimnástica Española (2-0)
Foto acolorida dels jugadors del FC Barcelona el 1915
Lluís Reñé, Irizar, Amechazurra; Castejón, Alfred Massana, Bori; Forns, Ollé, Apolinario [11], Berdié [9] (Alcántara), Peris de Vargas. Només juguen Copa Pirineus els anglesos Allack, Steel i Greenwell, que han hagut de disputar el campionat català amb el Barcelona B
Lluís Reñé; Irizar, Amechazurra; Rositzky (Berdié), Alfred Massana, Lambe; Forns, Steel [10], Pepe Rodríguez [18], Staub [12] (Morales [8]), Peris de Vargas. Els estrangers no poden jugar la Copa, per aquest motiu el Barça fitxa Francesc Armet «Pakán»(abril 1912)
Solà; Paco Bru, Amechazurra; Arseni Comamala, Peris de Vargas, Grau; Forns, Macià, Carlos Comamala [25], Charles Wallace [18], Llonch. L’abril de 1910, pels partits de Copa Pirineus i Copa fitxa a Pepe Rodríguez i Percival Wallace.
L:Lliga, CR: Copa del Rei, CC:Campionat de Catalunya, CdC: Copa de Catalunya, CB: Copa Barcelona, PIR: Challenge Copa dels Pirineus
Gamper, fundador i refundador del Foot-ball Club Barcelona (1899 – 1909)
Hans Gamper, fundador, jugador, capità i president en 5 etapes
Walter Wild, primer president del FCB
Campió del Campionat de Catalunya 1904-05 i 1908-09, de la Copa Macaya 1901-02 i de la Copa FC Barcelona 1902-03.
Sots-campió de la Copa Coronació 1902, del Campionat de Catalunya 1906-07 i 1907-08 i de la Copa Macaya 1900-01.
Presidents: Walter Wild (novembre 1899-abril 1901), Bartomeu Terradas (abril 1901-setembre 1902), Paul Haas (setembre 1902-setembre 1903), Arthur Witty (setembre 1903-octubre 1905), Josep Maria Solé (octubre 1905-octubre 1906), Juli Marial (octubre 1906-novembre 1908), Vicenç Reig (nov.-desembre 1908), Hans Gamper (desembre 1908-octubre 1909)
Entrenadors:no n’hi ha
Capitans: Hans Gamper (1899-1903), Arthur Witty (1903-1905), José Quirante1903-1908 (1905-1908), Charles Wallace (1908-1909)
Estrelles: Gamper, Steinberg, Meyer
El millor partit: El Barça juga el primer partit de la seva història el 8 de desembre de 1899 contra l’equip de la Colònia Anglesa (hereu de l’antic Barcelona FC de 1890). El Barça perd 0-1 i presenta només 10 jugadors: quatre catalans, un espanyol, un guatemaltec, tres suïssos i un alemany.
Una final: Club Bizcaya – FC Barcelona 2-1, és la final de la Copa Coronació, el primer torneig de futbol d’àmbit espanyol. En la semifinal el Barça ha derrotat l’amfitrió Madrid FC (1-3) amb gols dels tres millors jugadors: Steimberg, Gamper i Meyer; en la final (Madrid, 15 de maig de 1902) s’avança el Bizcaya (format per 6 jugadors de l’Athletic Club i 5 del Bilbao FC) amb dos gols, als quals replica en la segona part un gol de John Parsons.
Una proesa: El FC Barcelona neix el 29 de novembre de 1899 al Gimnàs Solé en una reunió convocada pel suís Hans Gamper mitjançant un anunci a la revista Los Deportes, atès que el Català FC no vol admetre jugadors estrangers (o protestants); els socis, que són també els jugadors, escullen com a president un altre suís, Walter Wild. Catorze dies després s’hi integraran també bona part dels jugadors de l’equip de la Colònia Anglesa.
Positiu: Hans Gamper s’havia anat allunyant de la direcció del club des de 1905, però el 1909 s’erigirà en personatge clau per evitar-ne la desaparició (derivada de la crisi del futbol català des de 1905, que va portar l’Espanyol a suspendre l’activitat, i al Barça a decrèixer fins a tenir només 38 socis). Gamper assumeix la presidència per primer cop el 2 de desembre de 1908, contacta personalment tots els antics socis i rebifa un club que aviat tindrà el seu estadi i un equip campió
Negatiu: Durant deu anys el FC Barcelona viu un periple per diferents terrenys de joc, sempre de lloguer, iniciat al Velòdrom de la Bonanova (desembre de 1899), seguit per l’Hotel Casanovas (al costat de l’Hospital de Sant Pau, des de novembre de 1900), el de la Carretera d’Horta (des de novembre de 1901, gràcies a l’aportació de 1400 pessetes del president Terrades) i el del Carrer Muntaner (des del 26 de febrer de 1905), que es veu en aquesta foto.
Aliniació del segon equip del Barça amb què guanya la Medalla de la Federación Gimnástica Española (1902)
Aliniació del FC Barcelona l’11 de febrer de 1900, ja s’hi han incorporat John Parsons1899-1904 i els germans Witty, procedents de l’Equip Anglès, així com Stanley Harris1899-1906 que aquest dia esdevé el primer barcelonista expulsat.
El golejador alemany Udo Steinberg1901-1910, el suís George Meyer1901-1904, l’anglès Arthur Witty1899-1905 i el suís Hans Gamper1899-1903, 1914
Solà; Paco Bru, Samuel Morris; Thalman, Müller, Grau; Forns [6], Quirante, Charles Wallace [8], White (Puig), Peris de Vargas. De cara a la Copa (abril 1909) reincorpora els germans Carles i Arseni Comamala
Reig; Arthur Witty, Llobet (Maier); Meyer, Viderkehr [6] (Terrades), Valdés, John Parsons, Steinberg [18], Gamper [20], García Cenarro, Albéniz. De cara a la disputa de la Copa Coronación (maig 1902) s’incoporen els germans Samuel (porter), Henry i Miguel Samuel Morris, cedits per l’Hispània AC.
1900-1901
CM 2
Reig; Mauchan, Guirvan; Wild, Terrades, Valdés; John Parsons [8], Arthur Witty, Gamper [31], Maier, Black [5] (Freeman)
1899-1900
Primera alineació (8-12-1899): Juan de Urruela; Walter Wild, Lomba; Lluís d’Ossó, Llobet, Adolfo López; Terradas, Gamper, Kunzle, Schilling.
L:Lliga, CR: Copa del Rei, Cor: Copa Coronación, CC:Campionat de Catalunya, CM:Copa Macaya, CB: Copa FC Barcelona
Annex: Màxims golejadors del FC Barcelona
nom
Lliga
Copa
Copa Lliga / T.Cam.
Super-copa / EvaP.
Copa d’ Europa
Recopa
Fires / UEFA / EL
UEFA Superup
Mundial / CI
Camp. Cat.
altres
672
Messi
474
56
S 14
120
3
5
234
César
190
36
EP 1 CO 2
Lat.,3 C.Med.,2
197
L.Suárez
146
19
S 1
25
1
5
194
Kubala
131
49
7
F 6
Lat.,1
186
Samitier
20
64
TC 5
97
167
Escolà
85
35
C.Pte.1
CO 1
36
L.Med.,8 C.Med.,1
135
M.Martín
L,99 Prom,4
26
C.Pte.1
C.Med.,5
135
Alcántara
35
96
Piri.,3 CB,1
132
Arocha
51
30
TC 4
47
131
Eto’o
108
2
S 2
18
CopaC. 1
130
Rivaldo
86
13
25
U 5
1
122
Rexach
81
16
4
6
F 4 U 11
122
Kluivert
89
4
S 2
21
U 5
CopaC. 1
121
Stòitxkov
83
5
S 6
15
6
1
1
CopaC. 4
113
Basora
89
21
Lat.,3
110
L.Enrique
73
8
20
6
1
CopaC. 2
106
Eulogio
61
33
3
F 9
106
Zaldúa
61
23
4
F 18
105
Evaristo
78
10
F 17
105
Neymar
68
15
1
21
101
Asensi
74
11
3
5
U 8
99
Pedro
58
20
2
15
2
2
94
Bakero
72
4
4
8
3
U 3
94
Ronaldinho
69
4
1
14
U 4
1
CopaC. 1
92
Tejada
74
12
2
F 4
91
J.Salinas
60
17
1
2
4
1
CopaC. 6
90
Koeman
67
6
10
5
CopaC. 2
89
Schuster
63
13
CL 2
1
9
U 1
87
Xavi
58
9
4
12
U 1
1
CopaC. 2
82
Gamper
1
CM 50, CC 1
CB 30
82
Begiristain
63
2
5
6
5
CopaC 1
81
Kocsis
41
19
7
3
11
Total
Lliga
Copa
C.Lliga / TC
Super-copa
Copa d’ Europa
Recopa
Fires / UEFA / EL
UEFA Superup
Mundial / CI
Camp. Cat.
altres
32 màxims golejadors de la història del FC Barcelona
Si ampliem el llistat amb partits amistosos (tot i que les dades són qüestionables, sobre tot per la enorme quantitat d’amistosos d’inicis del segle XX) el rànking seria aproximadament: 1r. Leo Messi 709, 2n. Paulino Alcántara 395, 3r. Josep Samitier 361, 4t César 284, 5è Laszlò Kubala 256, 6è Ángel Arocha i Josep Escolà 236, 8è Mariano Martín 214, 9è Luis Suárez 208.
Golejador més jove: Armand Martínez Sagi amb 14 anys i 312 dies (contra L’Avenç, 6 de març de 1921), Paulino Alcántara amb 15 anys i 141 dies (Català-FCB el 25 de febrer de 1912), Lamine Yamal amb 16 anys i 87 dies (Granada-FCB el 8 d’octubre de 2023).
Golejador de més edat: Dani Alves amb 38 anys i 276 dies (FCB-Atlético Madrid, el 6 de febrer de 2022), Joan Segarra amb 36 anys i 163 dies (Betis-FC el 25 d’abril de 1964), Carles Puyol amb 35 anys i 323 dies (FCB – UD Almería, el 22 de març de 2014).
Remat de cap de César, autor de 234 gols
Potser el millor gol de la història del Barça: el de Messi al Getafe (2007)
Luis Suárez celebra un gol a River Plate en la final del Mundial de Clubs 2015; en farà 197.
Annex: Jugadors amb més partits amb el FC Barcelona
nom
Lliga
Copa
Copa Lliga
Supercopa
Copa d’ Europa
Recopa
Fires / UEFA / EL
UEFA Superup
Mundial / CI
Copa Cat.
altres
778
Messi
520
80
20
149
4
5
778
Xavi
505
70
14
157
13
3
5
CC,10 SC,1
725
Busquets
481
77
20
129
7
3
5
3
679
Iniesta
442
73
14
132
3
3
7
5
618
Piqué
397
65
16
126
5
2
5
CC,1 SC,1
602
Puyol
392
58
6
120
9
2
6
9
549
Migueli
391
60
10
3
15
24
42
4
538
V.Valdés
387
12
12
110
5
3
6
3
461
J.Alba
313
47
13
77
7
2
CC,1 SC,1
450
Rexach
328
59
7
21
F,10 U,24
Fin.C.Fires,1
430
Amor
310
36
14
29
21
6
4
CI,1
9
407
t.Stegen
277
28
9
84
8
1
410
Zubi
301
32
8
27
21
16
4
CI,1
408
Alves
261
45
12
82
3
5
406
Alexanko
276
51
17
6
12
33
5
3
3
405
Segarra
297
70
13
4
21
402
Rifé
291
62
8
9
F,26 U,5
Fin.C.Fires,1
397
Asensi
299
41
7
15
U,32
2
Fin.C.Fires,1
389
Guardiola
263
37
14
48
7
15
1
CI,1
3
387
Ramallets
288
62
EP 2
18
F, 15
Lat.,2
386
Sergi
267
35
11
46
7
14
2
4
378
Carrasco
262
47
10
5
8
30
12
4
Total
Lliga
Copa
Copa de la Lliga
Supercopa
Copa d’ Europa
Recopa
Fires / UEFA / EL
UEFA Superup
Mundial / CI
Copa Cat.
altres
Els 22 jugadors amb més partits en de la història del FC Barcelona
Jugador més jove: Armand Martínez-Sagi amb 14 anys i 198 dies (Internacional-FCB, el 14 de novembre de 1920), Paulino Alcántara amb 15 anys i 141 dies (Català-FCB el 25 de febrer de 1912), Lamine Yamal amb 15 anys i 290 dies (FCB-Betis el 29 d’abril de 2023)
Jugador de més edat: Julius Müller amb 45 anys (FCB-Central el 16 de gener de 1910), Dani Alves amb 39 anys i 16 dies (FCB-Villarreal el 22 de maig de 2022), José Manuel Pinto amb 38 anys i 190 dies (FCB-Atlético Madrid el 17 de maig de 2014)
Porter imbatut en més partits: Víctor Valdés 238, Zubizarreta 173, ter Stegen 168 (fins 17-3-2024)
Iniesta deixa el Barça com a segon jugador amb més partits, poc després el superen Messi i Busquets
Xavi, amb 778 partits (inclosa Copa Catalunya), és el jugador amb més partits, l’iguala Messi el maig de 2021
Carles Puyol (cinquè amb més partits) amb Migueli, que va encapçalar aquest rànking fins gener de 2011.
Gols i presències en partits del FC Barcelona en competició oficial, entenent com a tals les d’àmbit internacional (les de la UEFA, més Copa Fires, Finalíssima de Fires*, C. Intercontinental i Mundial de la FIFA i també la Copa Llatina i la Challenge dels Pirineus), espanyol (de la RFEF i les seves predecessores, així com Torneo de Campeones*, Copa de Oro Argentina*, Copa Eva Perón i Copa Presidente RFEF) i català, tot i que aquestes últimes no solen ser incloses en els recomptes publlicat en premsa (així, Campionat de Catalunya, Copa* i Supercopa* de Catalunya, Copa Macaya, Copa FC Barcelona, Copa Barcelona*, Lliga Catalana*, Lliga Mediterrània i Copa Mediterrània*). Les que estan indicades amb asterisc no són comptabilitzades en els recomptes oficials.
Annex: Entrenadors amb més partits amb el FC Barcelona
nom
Lliga
Copa
Copa Lliga
Supercopa
Copa d’ Europa
Recopa
Fires / UEFA / EL
UEFA Superup
Mundial / CI
Camp. Cat. / CopaCat
altres
429
Cruyff
300
39
12
35
21
U 10
4
CI 1
CC 7
282
Rijkaard
190
27
4
41
U 8
1
M 2
CC 9
267
Michels
204
28
8
4
U 22
Fi.C.Fer.,1
249
Guardiola
152
31
6
52
2
4
CC 2
204
Greenwell
36
26
Cam.128 CdC,5
Pir.,5 CB,4
200
vanGaal
133
19
6
40
2
184
L.Enrique
114
27
4
33
1
2
CC 1 SCC 2
169
Venables
116
19
12
2
9
2
U 9
151
Daučík
120
28
EvaP 1
Lat.,2
147
Valverde
95
18
4
28
SCC 2
143
Helenio
98
28
8
1
F 8
Xavi
103
O’Conell
38
7
Cam.44
L.Med,14
99
Samitier
83
15
COA 1
91
Nogués
63 Prom,1
21
C.Med.6
Total
Lliga
Copa
Copa de la Lliga
Supercopa
Copa d’ Europa
Recopa
Fires / UEFA / EL
UEFA Superup
Mundial / CI
Copa Cat.
altres
Els 15 entrenadors que han dirigit més partits del FC Barcelona
Les dades de Johan Cruyff no inclouen els 9 partits en que Rexach el va substituir per malaltia del cor (1991) ni 7 partits de Copa Catalunya en què Rexach, Bruins o Costas van seure la banqueta (en 7 partits més sí que ho va fer Cruyff). Guardiola només va dirigir 2 partits de Copa Catalunya, deixant el seu lloc 1 cop a Luis Enrique i 2 a Eusebio (de fet, Eusebio dirigeix també 1 que corresponia a Vilanova i 2 a Martino). Igualment, van Gaal va cedir la banqueta a Mourinho en 5 partits de Copa Catalunya, i Rijkaard a Neeskens en 1 partit.
Annex: Entrenadors amb més títols
Total
Nom
Lliga
Copa
altres espanyols
europeus
mundials
catalans
14
J. Guardiola
3
2
S 3
ChL 2, Eu.S. 2
M 2
13
J. Cruyff
4
1
S 3
CE 1, R 1, Eu.S 1
CC 2
12
J.R. Greenwich
3
Pirineus 1
Camp.Cat. 7, CC 1, CB 1
10
Luis Enrique
2
3
S 1
ChL 1, Eu.S 1
M 1
SCC 1
8
F. Rijkaard
2
S 2
ChL 1
CC 3
8
F. Daučík
2
3
EP 2
Lat. 1
5
Helenio Herrera
2
2
Fires 1*
5
Valverde
2
1
S 1
SCC 1
4
Enrique Fdez.
2
EP 1
Lat. 1
4
L. van Gaal
2
1
Eu.S. 1
*
4
Romà Forns
*
1
Torn.Camp. 1
Camp.C. 2
4
P. O’Connell
L.Med. 1
Camp.C. 2, L.C. 1
Els 12 entrenadors que han guanyat més campionats amb el FC Barcelona
Només atribuïm el títol a l’entrenador que ho era quan l’equip es proclama campió; així, a Helenio Herrera se li compta la Copa de Fires de 1958 però no la de 1960. Pel mateix motiu, no se li ha sumat en aquesta taula a Forns la Lliga de 1929. A més, només comptem els títols de Copa Catalunya a entrenadors que hi van dirigir algun partit, cosa que fa que no sumem la de 2000 a Louis van Gaal.
Annex: Palmarès del FC Barcelona
primera edició
última edició
particip.
J
G
E
P
Campió
Sots-campió
Màxim golejador
Lliga
1928-29
2023-24
93
3022
1754
613
655
27
31
Messi,474
Copa
1903
2023-24
107
616
385
100
131
31
11
Samitier,64
Copa Coronación
1902
1902
1
2
1
0
1
1
(quatre), 1
Copa Lliga
1983
1986
4
24
10
8
6
2
(quatre), 4
Supercopa
1982-83
2023-24
28
53
22
9
22
14
12
Messi,14
C. Eva Perón
1947
1953
5
3
1
0
2
3
2
Seguer,3
C. Oro Argentina
1945
1945
1
1
1
0
0
1
CésarG,amonal,2
Torneo Camp.
1927-28
1927-28
1
8
6
1
1
1
Sastre,6
C. Presidente F.
1941
1941
1
6
1
1
4
Mariano M.,3
Promoció
1929
1997
1
1
1
0
0
Mariano M.,4
LligaMediterrània
1937
1937
1
14
7
6
1
1
Gual, 10
Inici
Final
particip.
J
G
E
P
Campió
Sots-campió
Màxim golejador
Copa d’Europa
1955-56
2023-24
34
349
203
77
69
5
3
Messi,120
Recopa
1960-61
1998-99
12
85
50
18
17
4
2
Krankl,10
Copa Fires
1955-58
1970-71
12
70
35
17
18
3
1
Zaldúa,18
C.UEFA / Eu.League
1971-72
2023-24
12
86
42
21
23
Cruyff,12
Supercopa d’Eur.
1971-72
2023
9
14
6
4
4
5
4
Messi,3
Mundial
2006
2023
4
8
7
0
1
3
1
Luis, Messi, 5
Intercontinental
1960
2005
1
1
0
0
1
1
Stòitxkov,1
C. Llatina
1949
1957
2
4
4
0
0
2
Basora,César,3
Finalíssima Fires
1971-72
1971-72
1
1
1
0
0
1
Dueñas,2
ChallengePirineus
1910
1914
5
11
8
1
2
4
(vuit), 3
primera edició
última edició
particip.
J
G
E
P
Campió
Sots-campió
Màxim golejador
Campionat de Cat.
1903-04
1939-40
36
371
275
39
57
21
6
Samitier,97
Copa Catalunya
1991
2013-14
23
46
27
9
10
8
9
Salinas,6
Supercopa de Cat.
2013
2019
4
4
0
2
2
2
2
Piqué,1
Copa Macaya
1900-01
1902-03
3
17
14
1
2
1
1
Gamper,51
Copa FCBarcelona
1902-03
1902-03
1
14
12
2
0
1
Gamper,30
Copa de Catalunya
1914
1936
1
5
4
1
0
1
Bau,6
Copa de Barcelona
1915
1918
2
4
1
1
2
1
Sagi,2
C. Mediterrània
1944
1944
1
6
2
3
1
1
Mariano M.,5
Epíleg: Onze històric ideal del FC Barcelona
Entrenador: Johan Cruyff
Entrenador: Josep Guardiola (2)
Davant la dificultat que suposa escollir un onze ideal de 125 anys d’història del FC Barcelona, ens decantem per elaborar-ne dos, un amb els jugadors del segle XX i un altre amb els del segle XXI. Pel segle passat usem una disposició 3-2-5 i per l’actual un 4-3-3, amb el dubte d’on cal situar alguns jugadors que canvien d’ubicació, com Messi o Cruyff, que han jugat en totes les posicions de l’atac i també com a fals nou, en els dos casos optem per situar-los com extrem dret. Excloem d’aquesta selecció a jugadors brillants que no van estar més de dos anys en el Barça, com Maradona, Romário o Ronaldo. El número entre parèntesi indica quantes vegades ha estat campió de Champions League amb el FC Barcelona.
–
Re 1962-1966
Josep Seguer 1953-1957
